En el meu centre hi ha un tema que ha causat molta problemàtica entre tots els docents: Els reagrupaments.
En totes les reunions de claustre que he assistit, he après que els reagrupaments significa refer un grup-classe de nou, deixant alguns alumnes en el mateix i altres posar-los a un altre grup per deixar pas a alumnes nous, creant així un grup diferent.
Des d'un punt de vista positiu, els reagrupaments ajuden als alumnes a treballar les relacions socials, ja que s'ha d'obrir a nous companys fent ús de les seves habilitats socials, fent noves amistats més allà de les que tenia prèviament, ampliant molt el seu cercle de relacions. No s'ha de veure com trencar els llaços afectius amb els seus amics perquè amb ells sempre tindran temps per jugar-hi a l'hora del pati, en nombroses activitats i fins i tot fora de l'àmbit escolar, sinó que els ajuda a entendre's amb persones diferents, afavoreix la interacció. També és positiu perquè es disgreguen possibles grups disruptius que afecten negativament dins el clima i rendiment de l'aula, o grups que són molt difícil de dur, es poden separar aquelles amistats que no duen res bo. Fins i tot iguala els grups respecte als diferents ritmes d'aprenentatge, si veiem que en una classe hi ha un nombre elevat d'alumnes amb problemes per aprendre, va molt bé que aquests es compensi amb l'altre.
Els desavantatges que pot ocasionar seria la gran feina de fer aquests reagrupaments, seguint uns criteris establits i intentar crear de nou grups compensatoris. Dur molta feina fer les diverses combinacions, elegir la més adequada i tothom li agradi. Per altra banda, hi pot haver famílies que no els hi agradés aplicar aquesta estratègia, dificultant les relacions en la comunitat educativa o com és en el meu cas, docents que tampoc hi estiguin d'acord, formant revalitats. Molts dels professors ho enfoquen d'una manera negativa, enfocant la seva visió únicament amb la feinada que donaria i les relacions que es "romprien" entre els alumnes.
Però el major problema està a elegir quan reagrupar. Quantes vegades s'ha de dur a terme al llarg de l'escolarització? Opin que si s'aplica, s'hauria de fer quan són més petits, per exemple en acabar 5è d'educació infantil o com a màxim en acabar 2n de primària. Si es fa en cursos posteriors crec que ja són massa grans i en aquestes edats ja estableixen vincles molt forts amb els seus companys.
Per concloure, damunt de tot defens que els reagrupaments només s'haurien d'aplicar quan és necessari, si un grup funciona bé, hi ha un bon clima i no hi ha cap problema no ho aplicaria. En canvi si hi ha un grup descompensat, disruptiu o hi ha problemes, sí, per tal de millorar la seva escolarització i fer un bé per a tots.
jueves, 31 de marzo de 2016
viernes, 25 de marzo de 2016
Quina és la millor opció: Desdoblar o dos docents a l'aula?
En
llegir l'article de Joan Teixidor Saballs, ens ha plantejat dues modalitats que
es poden dur a terme en un centre per millorar els aprenentatges i a l'hora,
afavorir a diversitat de l'aula per garantir una educació més inclusiva. Però
quines de les dues és l'adequada? La qui garanteix millors resultats? Hem de
tenir present que les dues són efectives si es fa un bon ús, no en hi ha cap
millor que l'altra, però jo opino que el més adequat és alternar les dues
modalitats en funció de les activitats programades o els objectius que es volen
assolir, però si m'he de decantar per una, des del meu punt de vista, la més
adequada és la docència compartida.
La
docència compartida, és a dir, la incorporació de dos mestres a l'aula, un dels
avantatges que té és que no requereix cap espai addicional a diferència dels
desdoblament, però necessita molta implicació i organització, és un procés molt
més complex i difícil. Al haver-hi dos mestres, aquests s'han de coordinar
entre ells, establir els rols que adoptarà cada un, han d'estar d'acord amb les
feines que faran, les recursos, materials que utilitzarà en cada ensenyament...
Tot això és una gran feina prèvia, però a l'hora contribueix a aprendre a ser
millor docent, depara l'oportunitat d'identificar i contrastar aspectes
indispensables per tirar endavant la tasca d'una manera compartida, tot el que
s'ha de fer, com, quan... Efecte de
manera positiva a l'experiència d'un mateix i per tant, opino que t'enriqueix
molt més que no a l'hora de fer desdoblaments, agafant únicament l'opció més
fàcil i còmode. Però així i tot, la docència compartida no sempre sorgeix com
un s'espera, depèn molt de la teva parella: la confiança que teniu, la
personalitat de cada un... Sempre s'ha d'intentar no formar parelles que en un
futur es veurà que serà una relació "tòxica", que no funcionarà.
Tenir una bona relació i comunicació es fonamental per poder dur-ho a la
pràctica, sempre tenint un rols equilibrats: no pot ser que un faci tota la feina
i l'altre se n'aprofiti o un vulgui tenir tot el poder i l'altre només és com
un ajudant. Els dos s'han de fer veure en classe i tenir uns rols clars.
Aquesta
modalitat afavoreix molt l'educació inclusiva, degut a que es vol tractar a
tots els alumnes per iguals dins la mateixa classe, responent a les seves
necessitats individuals a l'hora, sense categorització. A més, tenint un
company, un recursos humà de suport dins l'aula, facilita aquesta resposta a
les dificultats, és una ajuda complementària entre els dos a l'hora de fer
classe: Es recolzen l'un a l'altre, poden comentar les deficiències que veuen
respecte el seu company i aquest millorar-les, el fet de poder parlar amb un
company a qui no cal explicar la situació perquè l'ha viscuda i coneix el
context, permet posar-se en el lloc de l'altre i així contrastar opinions,
maneres de fer, de respondre...
En conclusió, com ja he dit abans, la millor opció és alternar les dues
modalitats: Una activitat serà millor fer-la amb gran grup amb una docència
compartida, mentre que d'altres es desenvoluparan millor en un grup reduït,
segons els objectius que vulguis aconseguir en cada una d'elles. Però fer això
en un centre docent és complicat, no impossible, i normalment es demana elegir
una de les opcions. Si en el meu cas em fessin elegir, la meva resposta seria
la docència compartida, un procés molt més complex però que aporta molt més, no
només cap a un mateix sinó també en el centre.
Bibliografia:
Teixidor,J.
(2008). Desdoblar? O dos docents a
l'aula?. Grup de Recerca en Organització de Centres.
Recuperat
de http://www.joanteixido.org/doc/dos_aula/text_provisional.pdf dia 25/03/2016
jueves, 17 de marzo de 2016
Integració vs Inclusió
El concepte d'integració i inclusió pareixen similars a primer cop d'ull, molta gent els utilitza com a sinònims, però no és així, dins cada un d'ell existeixen uns pensaments i principis diferents.
La integració defensa els criteris de justícia i igualtat. Tots els alumnes tenen dret a educar-se en un context normalitzat que asseguri una integració i participació futura en la societat. El dret a què totes les persones participin en la societat implica que aquelles que presentin alguna discapacitat no tenguin cap tipus de discriminació en cap àmbit.
S'ha de dir que la integració implica modificar les condicions i funcionament de l'escola ordinària, però es centra molt més amb el primer aspecte, així doncs, la integració traspassa una educació individualitzada i rehabilitadora pròpia de l'educació especial al context de l'escola ordinaria, de tal manera que, en la majoria de casos, no s'ha modificat la pràctica educativa de les escoles i només s'ha ajustat l'ensenyament i donat ajudes específiques als nens amb dificultats, és a dir, els alumnes amb discapacitat s'adapten a la resta de la comunitat educativa que ja existeix, no es modifica. A més, l'escola integradora els alumnes i famílies són receptors de l'acció de l'escola i a seva participació es limita a això.
La inclusió és un concepte més ampli que la integració, no hi ha un sol concepte definit i es basa amb la Declaració Universal dels Drets Humans perquè sorgeix del convenciment que el dret a l'educació és un dret humà bàsic que està en la base d'una societat més justa.
Que un escola sigui inclusiva implica que tots els nens d'una comunitat aprenguin junts, independentment de les seves condicions perquè la heterogeneïtat i diversitat es veu com una qualitat positiva per poder aprendre millor, tant adults com nens, en el seu procés d'aprenentatge, no es considera una barrera. Pretén millorar la qualitat educativa de tothom, afavorir la igualtat d'oportunitats. Tot això s'aconsegueix transformant l'organització i resposta educativa de l'escola perquè agafi a tots els nens i tenguin èxit en el seu aprenentatge.
Es basa en tres principis:
La integració defensa els criteris de justícia i igualtat. Tots els alumnes tenen dret a educar-se en un context normalitzat que asseguri una integració i participació futura en la societat. El dret a què totes les persones participin en la societat implica que aquelles que presentin alguna discapacitat no tenguin cap tipus de discriminació en cap àmbit.
S'ha de dir que la integració implica modificar les condicions i funcionament de l'escola ordinària, però es centra molt més amb el primer aspecte, així doncs, la integració traspassa una educació individualitzada i rehabilitadora pròpia de l'educació especial al context de l'escola ordinaria, de tal manera que, en la majoria de casos, no s'ha modificat la pràctica educativa de les escoles i només s'ha ajustat l'ensenyament i donat ajudes específiques als nens amb dificultats, és a dir, els alumnes amb discapacitat s'adapten a la resta de la comunitat educativa que ja existeix, no es modifica. A més, l'escola integradora els alumnes i famílies són receptors de l'acció de l'escola i a seva participació es limita a això.
La inclusió és un concepte més ampli que la integració, no hi ha un sol concepte definit i es basa amb la Declaració Universal dels Drets Humans perquè sorgeix del convenciment que el dret a l'educació és un dret humà bàsic que està en la base d'una societat més justa.
Que un escola sigui inclusiva implica que tots els nens d'una comunitat aprenguin junts, independentment de les seves condicions perquè la heterogeneïtat i diversitat es veu com una qualitat positiva per poder aprendre millor, tant adults com nens, en el seu procés d'aprenentatge, no es considera una barrera. Pretén millorar la qualitat educativa de tothom, afavorir la igualtat d'oportunitats. Tot això s'aconsegueix transformant l'organització i resposta educativa de l'escola perquè agafi a tots els nens i tenguin èxit en el seu aprenentatge.
Es basa en tres principis:
- Presència: Tots els estudiants són educats en el mateix context, és a dir, a la mateixa aula, sempre es voldrà aconseguir ensenyar a tots els alumnes junts, amb o cap dificultat, sense que cap surti fora de l'aula. ( A no ser que sigui un cas molt molt extrem)
- Participació: És la qualitat dels seus aprenentatges. No basta que el nen estigui dins la mateixa calasse que els seus companys, també ha de participar, se l'ha d'escoltar, tractar com un més.
- Progrés (Èxit): L'educació rebuda ha d'afavorir el seu aprenentatge, són els resultats en cada una de les àrees del currículum i no només amb el que s'aconsegueix en les proves o avaluacions estandaritzades.
Si em demanessin: I tu, que elegeixes, integració o inclusió? Tindria la resposta molt clara: INCLUSIÓ, perquè ofereix una educació de qualitat a tots els alumnats, accepta les diferències de cada un i l'inclou com una persona més dins la comunitat educativa, elegint sempre els recursos, estratègies, materials que millor s'adeqüin perquè sigui el seu aprenentatge dins una aula ordinària amb la resta dels seus companys.
Imatge: Fuentes,A. (14 mayo,2003). Escuelas en la nube
Bibliografia;
"Educación Inclusiva". Ministerios de Educación y Ciencia. Recuperado de:
dia 17-3-2016domingo, 13 de marzo de 2016
L'aprenentatge Cooperatiu
Una manera d'aconseguir la inclusivitat dins l'aula: L'aprenentatge Cooperatiu.
Què és l'educació inclusiva? Investigant i mirant articles per Internet, segons la defineix com: "L'educació inclusiva és el procés pel qual s'ofereix a tots els nens, sense distinció de la discapacitat, la raça o qualsevol altra diferència, l'oportunitat per continuar sent membres de la classe ordinària i per aprendre dels seus companys, i juntament amb ells, dins de l'aula”
Cal tenir en compte que per dur a terme l'aprenentatge cooperatiu s'ha de realitzar una educació inclusiva. És important, ja que aquest dos conceptes estan íntimament lligats. Com aprendria un nen a cooperar amb els altres si veu com separen als seus companys que son ''diferents''? Una de les bases del mètode cooperatiu és la de que tots els alumnes s'ajudin i aprenguin sense excloure a ningú, és a dir, que tots els alumnes participin i tinguin la mateixa igualtat d'oportunitat d'aprendre, com també es realitza mitjançant l'educació inclusiva.
Educació inclusiva i aprenentatge cooperatiu són dos conceptes diferents però estretament relacionats: les aules inclusives requereixen una estructura cooperativa de l'activitat, i educar els valors relacionats amb la cooperació exigeix que les aules siguin inclusives. Passar d'una estructura de l'activitat individualista /competitiva a una estructura de l'activitat cooperativa és un element transcendental per fer possible la inclusió de tot el alumnat en una aula comú
Així dons, l'aprenentatge cooperatiu es caracteritza per la formació de grups petits on els alumnes han de treballar en equip, de forma activa, amb una participació i que existeixi una interacció entre ells. Un punt molt important és l'acceptació de l'heterogeneïtat, ja que ho veu com un aspecte positiu i no com una barrera a l'hora d'ensenyar, la diversitat dins la classe és un punt a favor en el procés de ensenyament-aprenentatge. Per tant, afavoreix la inclusivitat dins l'aula
Amb la idea de Pujolàs (2009) dins de l'article de Pliego (2011, pp.65): " Podem definir l'aprenentatge cooperatiu com l'ús didàctic de equips reduïts d'alumnes, generalment de composició heterogènia en rendiment i capacitat, encara que ocasionalment poden ser més homogènies, utilitzant una estructura de l'activitat tal que s'assegura el màxim la participació igualitària ( perquè tots els membres de l'equip tinguin les mateixes oportunitats de participar) i s'hi potencií el màxim la interacció simultània entre ells"
Alguns mètodes per aplicar aquesta metodologia cooperativa poden ser el Jigsaw, els grups d'investigació, la tutoria entre iguals, el Read On, grups d'investigació ...Tot i això hi ha altres maneres de dur-la a terme, com per exemple, la " taula redona", el debat, coop-coop , tècnica TGT, etc.
Per tant, el princial objectiu del aprenentatge cooperatiu es que tots els membres d'un mateix equip puguin aprendre els continguts escolars donats, cada un fins el màxim de les seves possibilitats i a l'hora puguin aprendre a treballar en equip, afavorint a les seves relacions i respectar les diferencies personals que poden presentar els seus companys.
Bibliografia:
Pliego,N.(2011).El aprendizaje cooperativo y sus ventajas en la educación intercultural. Hekademos: Revista Educativa Digital. 8,63-76.( Consultat dia 13/03/2016)
http://www.hekademos.com/hekademos/media/articulos/08/05_Aprendizaje_cooperativo.pdf
Així dons, l'aprenentatge cooperatiu es caracteritza per la formació de grups petits on els alumnes han de treballar en equip, de forma activa, amb una participació i que existeixi una interacció entre ells. Un punt molt important és l'acceptació de l'heterogeneïtat, ja que ho veu com un aspecte positiu i no com una barrera a l'hora d'ensenyar, la diversitat dins la classe és un punt a favor en el procés de ensenyament-aprenentatge. Per tant, afavoreix la inclusivitat dins l'aula
Amb la idea de Pujolàs (2009) dins de l'article de Pliego (2011, pp.65): " Podem definir l'aprenentatge cooperatiu com l'ús didàctic de equips reduïts d'alumnes, generalment de composició heterogènia en rendiment i capacitat, encara que ocasionalment poden ser més homogènies, utilitzant una estructura de l'activitat tal que s'assegura el màxim la participació igualitària ( perquè tots els membres de l'equip tinguin les mateixes oportunitats de participar) i s'hi potencií el màxim la interacció simultània entre ells"
Alguns mètodes per aplicar aquesta metodologia cooperativa poden ser el Jigsaw, els grups d'investigació, la tutoria entre iguals, el Read On, grups d'investigació ...Tot i això hi ha altres maneres de dur-la a terme, com per exemple, la " taula redona", el debat, coop-coop , tècnica TGT, etc.
Per tant, el princial objectiu del aprenentatge cooperatiu es que tots els membres d'un mateix equip puguin aprendre els continguts escolars donats, cada un fins el màxim de les seves possibilitats i a l'hora puguin aprendre a treballar en equip, afavorint a les seves relacions i respectar les diferencies personals que poden presentar els seus companys.
Bibliografia:
Pliego,N.(2011).El aprendizaje cooperativo y sus ventajas en la educación intercultural. Hekademos: Revista Educativa Digital. 8,63-76.( Consultat dia 13/03/2016)
http://www.hekademos.com/hekademos/media/articulos/08/05_Aprendizaje_cooperativo.pdf
Stainback (2001). Aprendre juts per viure junts. Pla d'acció 2008-2015. Generalitat de Catalunya, Departament d'Educació: http://www.bcn.cat/imeb/pec/forum_exit/Ed.inclusiva08-15.pdf (Consultat dia 13/03/2016)
martes, 8 de marzo de 2016
La discapacitat intel·lectual
En el meu treball tractam la discapacitat intel·lectual, està classificada com a NEE a l'apartat de discapacitats, però... Què és?
La discapacitat intel·lectual no és una cosa que tenim, com els ulls blaus o un cor malalt. Tampoc no es tracta d'alguna cosa que som, com ser baix o prim... Discapacitat intel·lectual es refereix a un estat particular de funcionament que comença en la infantesa en el qual coexisteixen limitacions en la intel·ligència juntament amb limitacions en habilitats adaptatives. Com a conseqüència no podem dir "aquesta persona té discapacitat" o "aquesta persona és discapacitada", ja que la discapacitat intel·lectual no és una cosa que podem tenir o ser. (AAMR)
Segons Center for Parent Information and Resources: "La discapacidad intelectual es un término que se usa cuando una persona tiene ciertas limitaciones en su funcionamiento mental y en destrezas tales como aquéllas de la comunicación, cuidado personal, y destrezas sociales. Estas limitaciones causan que el niño aprenda y se desarrolle más lentamente que un niño típico. Los niños con discapacidad intelectual pueden tomar más tiempo para aprender a hablar, caminar, y aprender las destrezas para su cuidado personal tales como vestirse o comer"
Una altra definició : "Es caracteritza per un funcionament intel·lectual significativament inferior a la mitjana i altres deficiències en el comportament adaptatiu. Es manifesta durant el període de desenvolupament. No és una malaltia (no la podem curar ni tractar), és una condició humana" (Fundació Pere Tarrés, 2011).
Primer de tot hem de tenir molt en compte que NO ÉS una malaltia mental. Com veiem a les diferents definicions, una persona amb discapacitat intel·lectual pot costar-li més aprendre, amb un ritme més lent, però això no significa que no sigui capaç, tots ells tenen capacitats igual que la resta dels alumnes i nosaltres com a docents hem d'aconseguir els materials, recursos i estratègies adequades perquè puguin progressar, és la nostra feina que el nen aprengui amb els altres i estigui a gust en el context de l'aula. Aconseguir establir un entorn fàcil per a aquesta persona és un dels principals objectius, així tindran menys dificultats a l'hora d'aprendre perquè tindrà les ajudes necessàries per seguir i poder adaptar-se. També crec que s'ha de tractar la persona igual que els altres de la seva mateixa edat, pot tenir dificultats per aprendre però això no suposa cap raó per fer-ho, ell pot compartir les mateixes aficions, gustos, hobbys... No perquè tengui una discapacitat ha de ser diferent. A més, l'ajuda que li brindem no ha de ser excessiva, ja que donar-li tot fet no l'ajuda, hem d'aconseguir potenciar les seves capacitats i que sigui cada vegada més independent, ni tampoc molt baixa
Aquí hi deix un petit documental de 8 minuts que vaig trobar sobre un grup de voluntariats que estan ajudant a persones amb discapacitat intel·lectual conten el seu punt de vista i com és el dia a dia amb ells. . He pensat que seria millor incorporar un vídeo amb experiències reals i no d'explicacions teòriques perquè és molt diferent la teoria de la pràctica.
L’Esplai Inclusiu Campanya MCEC 2011 | 2012, Fundació Pere Tarrés: http://www.peretarres.org/arxius/mcec/campanya/Campanya-Esplai-Inclusiu.pdf
Center for Parent Information and Resources: http://www.parentcenterhub.org/repository/discapacidadesintelectuales/
Albeneda,M. (2 de juliol de 2013): Documental sobre la discapacidad intelectual. Recuperat dia 8-03-2016. Vídeo agafat de Youtbe. https://www.youtube.com/watch?v=ZUz0vQFKLlg
miércoles, 2 de marzo de 2016
La infància
Després de llegir la lectura de Gianfranco Zavalloni "Els drets naturals dels infants" m'ha fet reflexionar amb la infància actual i la d'abans.
Quan són petits, pens que la majoria de la gent fa qu els seus propis fills no disfrutin de la seva pròpia infància perquè els controlen massa. Crec que la por és la principal causa: por a què els hi passi cosa als seus fills, restringint així les seves possibilitats d'acció. Per exemple: "No surtis al carrer que fa molt de fred", "Deixa això que et faràs mal", " No pintis que t'embrutaràs", "No corris que cauràs"... I podríem seguiramb moltes més prohibicions que diem per fer " un bé" als nens, però joc crec que és el contrari, els estem perjudicant.
El que vull dir és que s'ha de deixar als nens experimentar, que visquin tota mena de situacions, experiències amb les seves conseqüències, tant bones i dolentes. No passa res si corre i cau, s'aixecarà i aprendrà per ell sol que si el terra està banyat ha de caminar més a poc a poc! Dóna igual si juga amb fang o terra, que s'embrut, després ja el rentarem! Que surti al carrer si hi fa fred, abriga'l més, que jugui amb la neu, a mullar-se... Està clar que si està davant una situació perillosa sí se li podrà prohibir, però hem refereixo a les situacions de la vida quotidiana que se li presenten en el seu dia a dia.
"El dret a la salvatgia", a no tenir-ho tot planificat, deixar-los enfilar-se als arbres, a muntar una cabana amb pals i terra... Són nens, i han de gaudir de la seva llibertat, aprendre per experiència, i nosaltres, en ves de controlar-los, hem de donar-lis oportunitats per exeprimentar.
Si comparam la infància actual amb la d'abans, és en aquest punt a on més es diferencien. Antes no se li prestava tanta atenció en aquests aspectes, en canvi ara, tot ho volem tenir baix control, tenir planificada la vida dels nostres nens: a les 16:00 repàs, a les 18:00 classe de dibuix, 19:00 bàsquet... No he de saturar-los amb l'organització, hem de deixar que disfrutin de la seva llibertat.
Quan són petits, pens que la majoria de la gent fa qu els seus propis fills no disfrutin de la seva pròpia infància perquè els controlen massa. Crec que la por és la principal causa: por a què els hi passi cosa als seus fills, restringint així les seves possibilitats d'acció. Per exemple: "No surtis al carrer que fa molt de fred", "Deixa això que et faràs mal", " No pintis que t'embrutaràs", "No corris que cauràs"... I podríem seguiramb moltes més prohibicions que diem per fer " un bé" als nens, però joc crec que és el contrari, els estem perjudicant.
El que vull dir és que s'ha de deixar als nens experimentar, que visquin tota mena de situacions, experiències amb les seves conseqüències, tant bones i dolentes. No passa res si corre i cau, s'aixecarà i aprendrà per ell sol que si el terra està banyat ha de caminar més a poc a poc! Dóna igual si juga amb fang o terra, que s'embrut, després ja el rentarem! Que surti al carrer si hi fa fred, abriga'l més, que jugui amb la neu, a mullar-se... Està clar que si està davant una situació perillosa sí se li podrà prohibir, però hem refereixo a les situacions de la vida quotidiana que se li presenten en el seu dia a dia.
"El dret a la salvatgia", a no tenir-ho tot planificat, deixar-los enfilar-se als arbres, a muntar una cabana amb pals i terra... Són nens, i han de gaudir de la seva llibertat, aprendre per experiència, i nosaltres, en ves de controlar-los, hem de donar-lis oportunitats per exeprimentar.
Si comparam la infància actual amb la d'abans, és en aquest punt a on més es diferencien. Antes no se li prestava tanta atenció en aquests aspectes, en canvi ara, tot ho volem tenir baix control, tenir planificada la vida dels nostres nens: a les 16:00 repàs, a les 18:00 classe de dibuix, 19:00 bàsquet... No he de saturar-los amb l'organització, hem de deixar que disfrutin de la seva llibertat.
Imatge: Instagram: educacion_social
Suscribirse a:
Comentarios (Atom)