Tot i no haver estat present en aquesta assignatura a causa de la distància per fer les pràctiques a Menorca, he aprés moltíssim. Gràcies a l'ajuda de la mestra, els recursos penjats en el Campus Extens i la meva implicació per l'autoaprenentatge, puc dir que he adquirit els continguts igual de bé que els companys de la classe. Hi ha hagut moments que sí m'ha costat posar-me o entendre alguns continguts, perquè no és el mateix anar a classe i participar que a fer-ho a través de l'ordinador, però tot i així crec que ho he aconseguit i he complert els objectius de l'assignatura.
El que més m'ha agradat és la semblança de l'assignatura amb la realitat, es basa en fets reals i proposa solucions, dinàmiques, recursos... per plantejar realment dins l'aula i solucionar de debò els problemes, aleshores, no només aprens sinó que també et formes més com a docent perquè coneixes materials i estratègies que pots aplicar en un futur, juntament amb exemples i amb una base científica. Com poden ser les diferents estratègies metodològiques: racons, tallers, grups interactius... Fins i tot aquest any n'he descobert una de nova, l'Aprenentatge servei. I pens que és molt útil conèixer diferents dinàmiques per la cohesió de grup, resolucions de problemes, conèixer-se millor... que estic segura que aplicaré.
El que m'ha sabut molt de greu és no poder assistir a les diferents xerrades dels professionals que han assistit a classe, estic segura que m'haguessin agradat molt i hagués aprofundit encara més en el tema, gràcies a la seva experiència i els seus punts de vista. Igual que amb les diverses pràctiques fetes a classe, però m'ho prenc com " el deute que havia de pagar" per venir a Menorca i gaudir d'aquesta enorme experiència que també m'ha enriquit, no només com a docent, sinó també com a persona, i que no canviaria per res del món.
En conclusió, aquesta assignatura m'ha aportat molts coneixements que en un futur sé que em seran molt útils, tant de bo tots les assignatures fossin iguals que aquesta, i no una presentació de continguts sense sentit ni relació amb la realitat, on no aporten cap aprenentatge significatiu i alguns mestres no tenen ni un mínim interès. Si abans de fer-la ja m'agradava molt la idea de fer suport, ara m'han augmentat més les ganes perquè conec moltes estratègies i recursos per aplicar i ajudar als infants amb més dificultats.
jueves, 26 de mayo de 2016
lunes, 23 de mayo de 2016
Final de les pràctiques
Al principi de les pràctiques, com és normal, em sentia molt insegura, tot era nou per jo: el centre, l'experiència, els professors, els alumnes... No coneixia a ningú i la primera setmana se'm va fer bastant dura perquè encara no vaig establir vincles efectius forts amb els companys tant d'aula com de claustre, per exemple, a l'hora del pati no sabia on anar i seia sola. Però en acabar les pràctiques era el contrari, em sentia perfectament integrada, els professors hem tractaven com un membre més del claustre.
El que més m'ha agradat ha estat veure que a través de les meves explicacions i activitats els nens s'ho han passat bé a l'hora que han après nous conceptes, la sensació que et provoca quan observes que han entès les coses i ells mateixos en sol demà duen objectes a classe relacionats amb el tema explicat el dia anterior, per exemple, t'omple d'energia per seguir pensant i organitzant altres altivitats, creant un cercle continu. Sobretot quan aconsegueixes agafar l'atenció de tots els nens, mirant-te aspectant pel que diràs i participant a totes les preguntes o activitats que facis.
Tot aquest esforç que hi ha darrere l'organització de les sessions és recompensat amb aquests tipus de premi, o si veus un alumne teu pel carrer i ve corrents a saludar-te encara que després quedi un poc tallat per no saber que dir, un dibuix que et regalen dient que ets molt bona mestra, que t'estimen i et trobaran a faltar, si cerques un altre tipus de recompensa aquesta no és la teva professió, es necessita vocació.
He de dir que hi havia dies que no em feia gens de ganes anar a fer classe, no hi tenia com a molt interès i fins i tot pensava que si ja em canso ara que estic de pràctiques i no tenc tota la responsabilitat damunt, com ho faria en un futur jo sola en una aula? Tindria falta de vocació? M'ha sorprès molt que aquesta sensació desapareixes quan a l'aula entraven ells, el meu grup, amb més energia que mai i em saludaven ben contents demanant-me si avui faríem algun joc, veuríem un vídeo, o em contaven alguna cosa que havien fet fa uns dies. En aquest moment m'omplia d'energia i rebutjava tots els pensaments negatius anteriors, fent-me veure que realment sí és el que vull en un futur.
Si compar el primer amb el darrer dia de pràctiques hi ha una diferència brutal: la meva experiència adquirida, tècniques apreses, la relació amb els alumnes, la fluïdesa per pensar activitats, el nivell d'adaptació a situacions imprevistes, la meva comoditat dins l'aula... Ha canviat notablement, i el més important, cap a positiu. Sé que encara estic lluny de ser una docent de cap a peus, requereix molta més pràctica i experiència, però jo mateixa em noto que ja tenc un tros meu destinat en aquesta professió.
La sensació de deixar el col·legi no m'ha agradat gens, ha sigut com deixar una part meva allà dins, i a pesar de sofrir moments d'estrès, inseguretat i de baix ànims, l'experiència que m'he endut ha estat la millora de totes i supera de molt tots els mals moments que he passat. He observat que no només els alumnes han après de les meves explicacions i activitats, sinó que jo també he après molt d'ells, cada un m'ha aportat coses diferents: paciència, actuar a situacions improvisades, explicar un mateix contingut de diferent manera, bon humor, com tranquil·litzar-los, actuar en situacions de conflicte...
Esper que l'any que ve en el Pràcticum II tengui la suficient nota per elegir un col·legi amb aquesta mateixa metodologia, sense llibres de text, perquè si per causalitat em toca anar a un col·legi ordinari pens que no m'agradarà tant ara que he vist aquesta forma d'ensenyament molt més lliure, costarà seguir la temàtica i exercicis imposats per un llibre fora de context.
Per acabar, vull dir que aquesta pràctica no només m'ha contribuït per ser una millor docent, sinó també m'ha fet ser millor persona, a tenir una altra visió respecte a l'educació i aplicar fora de l'àmbit escolar les coses apreses: tenir més paciència amb altres persones, no importar-me explicar una mateixa cosa més de dues vegades, tenir la paciència de fer arribar el missatge si no ho entenen, motivar a la gent per aconseguir els seus objectius... Són moltes les coses que he après i la gran diferència entre els que m'imaginava i la realitat.
El que més m'ha agradat ha estat veure que a través de les meves explicacions i activitats els nens s'ho han passat bé a l'hora que han après nous conceptes, la sensació que et provoca quan observes que han entès les coses i ells mateixos en sol demà duen objectes a classe relacionats amb el tema explicat el dia anterior, per exemple, t'omple d'energia per seguir pensant i organitzant altres altivitats, creant un cercle continu. Sobretot quan aconsegueixes agafar l'atenció de tots els nens, mirant-te aspectant pel que diràs i participant a totes les preguntes o activitats que facis.
Tot aquest esforç que hi ha darrere l'organització de les sessions és recompensat amb aquests tipus de premi, o si veus un alumne teu pel carrer i ve corrents a saludar-te encara que després quedi un poc tallat per no saber que dir, un dibuix que et regalen dient que ets molt bona mestra, que t'estimen i et trobaran a faltar, si cerques un altre tipus de recompensa aquesta no és la teva professió, es necessita vocació.
He de dir que hi havia dies que no em feia gens de ganes anar a fer classe, no hi tenia com a molt interès i fins i tot pensava que si ja em canso ara que estic de pràctiques i no tenc tota la responsabilitat damunt, com ho faria en un futur jo sola en una aula? Tindria falta de vocació? M'ha sorprès molt que aquesta sensació desapareixes quan a l'aula entraven ells, el meu grup, amb més energia que mai i em saludaven ben contents demanant-me si avui faríem algun joc, veuríem un vídeo, o em contaven alguna cosa que havien fet fa uns dies. En aquest moment m'omplia d'energia i rebutjava tots els pensaments negatius anteriors, fent-me veure que realment sí és el que vull en un futur.
Si compar el primer amb el darrer dia de pràctiques hi ha una diferència brutal: la meva experiència adquirida, tècniques apreses, la relació amb els alumnes, la fluïdesa per pensar activitats, el nivell d'adaptació a situacions imprevistes, la meva comoditat dins l'aula... Ha canviat notablement, i el més important, cap a positiu. Sé que encara estic lluny de ser una docent de cap a peus, requereix molta més pràctica i experiència, però jo mateixa em noto que ja tenc un tros meu destinat en aquesta professió.
La sensació de deixar el col·legi no m'ha agradat gens, ha sigut com deixar una part meva allà dins, i a pesar de sofrir moments d'estrès, inseguretat i de baix ànims, l'experiència que m'he endut ha estat la millora de totes i supera de molt tots els mals moments que he passat. He observat que no només els alumnes han après de les meves explicacions i activitats, sinó que jo també he après molt d'ells, cada un m'ha aportat coses diferents: paciència, actuar a situacions improvisades, explicar un mateix contingut de diferent manera, bon humor, com tranquil·litzar-los, actuar en situacions de conflicte...
Esper que l'any que ve en el Pràcticum II tengui la suficient nota per elegir un col·legi amb aquesta mateixa metodologia, sense llibres de text, perquè si per causalitat em toca anar a un col·legi ordinari pens que no m'agradarà tant ara que he vist aquesta forma d'ensenyament molt més lliure, costarà seguir la temàtica i exercicis imposats per un llibre fora de context.
Per acabar, vull dir que aquesta pràctica no només m'ha contribuït per ser una millor docent, sinó també m'ha fet ser millor persona, a tenir una altra visió respecte a l'educació i aplicar fora de l'àmbit escolar les coses apreses: tenir més paciència amb altres persones, no importar-me explicar una mateixa cosa més de dues vegades, tenir la paciència de fer arribar el missatge si no ho entenen, motivar a la gent per aconseguir els seus objectius... Són moltes les coses que he après i la gran diferència entre els que m'imaginava i la realitat.
lunes, 16 de mayo de 2016
Un cas en les pràctiques
Avui vull comentar un aspecte que durant les pràctiques m'ha critat l'atenció:
A l'aula hi ha un nen NEE amb discapacitat psíquica lleugera que li costa molt els problemes de raonament i va a un ritme més lent que els altres. Per exemple, si un dia fem activitats de resolució de problemes, els primers nens a acabar-la (si falten pocs minuts per acabar la classe ) se'ls hi dóna permís per fer joc lliure ( jugar a un trencaclosques, jocs de cartes...). Com que aquest nen li costa molt, mai arriba a fer-la a temps per poder jugar, i han estat múltiples vegades que se m'ha queixat, molt trist, de voler jugar amb els seus companys i descansar un poc per tenir el cap més fresc a la següent classe.
En sentir els sues comentari, em va recordar a jo matiexa quan era petita perquè sovint també em passaa, ho puc descriure com si per exemple tu vas amb els amics a fer una ruta amb velo, ells estan més entrenats que tu, i per seguir-los el ritme has de fer un gran esforç i et canses molt. Ells sempre van més per davant, quan s'aturen per descansar tu encara pedaleges i en arribar en ells tornen a partir, deixant una clara diferencia: Ells han pogut descansar les cames i en canvi tu no has afluixat el ritmes ni descansat en cap moment.
Això és la situació que m'imagino un poc amb l'alumne NEE, encara que tengui un ACI, crec que les intervencions de la tutora cap a ell no han estat massa correctes. Per exemple, si no entén un exercici, he vist que li diu la resposta directament sense donar-li una explicació. Jo sempre que he pogut li he intentat explicar però m'ha resultat difícil fer-li entendre coses tan senzilles com "100+75" i en no tenir l'ajuda per intenar arreglar-ho, a l'hora de fer activitats em passava bastanta estona amb aquest nen per ajudar a acabar-li les feines amb un temps de marga per jugar, sempre assegurant-me que entenia el procediment,
Això és la situació que m'imagino un poc amb l'alumne NEE, encara que tengui un ACI, crec que les intervencions de la tutora cap a ell no han estat massa correctes. Per exemple, si no entén un exercici, he vist que li diu la resposta directament sense donar-li una explicació. Jo sempre que he pogut li he intentat explicar però m'ha resultat difícil fer-li entendre coses tan senzilles com "100+75" i en no tenir l'ajuda per intenar arreglar-ho, a l'hora de fer activitats em passava bastanta estona amb aquest nen per ajudar a acabar-li les feines amb un temps de marga per jugar, sempre assegurant-me que entenia el procediment,
Dinàmica de cohesió de grup
Saps qui sóc?
És el títol que li vaig posar a l'activitat que vaig crear per l'àrea de "Valors i Emocions". Aquesta dinàmica em va sorgir quan vaig començar a veure que dins la pròpia classe hi havia diferents grups: Els dels nens, el de les nenes i un grup mixte amb la resta ( desgraciadament, són aquells alumnes que presenten més dificultats i a la vista, están més excluits). Com a practicant, no m'agradava gens veure aquestes distincions, era necessari millorar la cohesió de grup, millorar la relacions entre els companys i, per què no, fer-ne de noves.
- Millorar les relacions del grup
- Conèixer més els companys
- Establir un bon clima d'aula
- Què t'agrada fer en el teu temps lliure?
- Tens germans/es?
- Quin és el personatge que més t'agrada/admires?
- Quin és el teu menjar preferit?
- En què ets bo?
Després de contestar cada un individualment en la seva targeta i posar-la dins la capsa, se'n treu una a l'atzar i es llegeixen les respostes en veu alta, entre tots s'ha d'endevinar quin company és segons què ha contestat.
La seva aplicació va ser tot un èxit, tots estaven molt motivats per fer-la perquè els hi vaig presentar com a manera de repte: Esteu segurs que coneixeu els vostres companys? D'aquesta manera estaven tots atents i poques vegades havia de demanar silenci perquè eren ells mateixos que s'ho deien entre ells.
Aquesta sessió em va encantar, sobretot perquè a través del joc coneixen aspectes dels seus companys que tal vegada abans no sabien, a més, els alumnes amb més perill d'exclusió de dins la classe també participaven o els altres deien el seu nom amb veu alta pensat que eren ells la persona de la targeta, cosa que els hi agradava perquè ja no passaven desapercebuts com a altres activitats, quan per fi endevinàvem a un company, tots aplaudíem, fent-lo sentir el protagonista.
La seva aplicació va ser tot un èxit, tots estaven molt motivats per fer-la perquè els hi vaig presentar com a manera de repte: Esteu segurs que coneixeu els vostres companys? D'aquesta manera estaven tots atents i poques vegades havia de demanar silenci perquè eren ells mateixos que s'ho deien entre ells.
Aquesta sessió em va encantar, sobretot perquè a través del joc coneixen aspectes dels seus companys que tal vegada abans no sabien, a més, els alumnes amb més perill d'exclusió de dins la classe també participaven o els altres deien el seu nom amb veu alta pensat que eren ells la persona de la targeta, cosa que els hi agradava perquè ja no passaven desapercebuts com a altres activitats, quan per fi endevinàvem a un company, tots aplaudíem, fent-lo sentir el protagonista.
lunes, 9 de mayo de 2016
Deures o no?
La implicació de deures dins l'àmbit escolar és una tasca que s'ha dut durant molts anys i que actualment encara s'hi duu a terme, però, és bo pels nens donar-los deures per fer a casa? Són necessaris? Hi ha gent que recolza que donar deures no és adequat, defensa que els nens ja passen prou hores a l'escola i que no és necessari dedicar-n'hi més fora d'horari lectiu, ja que, en lloc de dedicar el temps en aquest aspecte, han de dedicar temps per ser "nens", és a dir, jugar, quedar amb els amics, practica esport, activitats extraescolar, etc. Tanta feina és atabalant per a ells quan ja es passen tot el matí tancats a l'escola.
Jo recordo que fer els deures m'atabalava molt quan en tenia un munter que fer, sobretot a ESO, a primària no recordo estar gaire saturada, però igualment anava a classe de repàs perquè segons quines matèries no se'm donaven gaire bé i necessitava ajuda, llevant-me una hora del capvespre, era suportable.
En el meu centre els deures són un punt que se li dóna molta importància, cada dimecres i divendres abans d'acabar les classes se'ls hi dóna alguns deures, alternant continguts i àrees.
Des del meu punt de vista, estic d'acord en donar-los sempre i quan no siguin en excés i es treballin a l'aula, és a dir, que siguin continguts que els nens coneguin i hagin treballat prèviament perquè aquests creen un hàbit de feina, consoliden aprenentatges i els reforcen i amplien. No accepto donar-lis un munt de feina que els hi ocupi hores i hores extraescolar, sinó donar deures de tan en tan que siguin ràpids i bons de fer.
A més, els deures són un moment més de relació amb les famílies, els pares haurien de procurar crear l'hàbit, adequar l'espai on es realitzen i controlar el temps que el seu fillet hi dedica. Per sort, la meva escola té en compte les mancances familiar d'alguns alumnes per a que tots tinguin l'oportunitat de fer els deures, l'escola ha de plantejar alternatives per suplir aquestes mancances com pot ser l'assessorament dels pares amb la tutora.
En conclusió, defenso que sí es necessari donar deures als nens sempre i quan siguin controlats, treballas anteriorment a classe i no donar-los en excés.
Jo recordo que fer els deures m'atabalava molt quan en tenia un munter que fer, sobretot a ESO, a primària no recordo estar gaire saturada, però igualment anava a classe de repàs perquè segons quines matèries no se'm donaven gaire bé i necessitava ajuda, llevant-me una hora del capvespre, era suportable.
En el meu centre els deures són un punt que se li dóna molta importància, cada dimecres i divendres abans d'acabar les classes se'ls hi dóna alguns deures, alternant continguts i àrees.
Des del meu punt de vista, estic d'acord en donar-los sempre i quan no siguin en excés i es treballin a l'aula, és a dir, que siguin continguts que els nens coneguin i hagin treballat prèviament perquè aquests creen un hàbit de feina, consoliden aprenentatges i els reforcen i amplien. No accepto donar-lis un munt de feina que els hi ocupi hores i hores extraescolar, sinó donar deures de tan en tan que siguin ràpids i bons de fer.
A més, els deures són un moment més de relació amb les famílies, els pares haurien de procurar crear l'hàbit, adequar l'espai on es realitzen i controlar el temps que el seu fillet hi dedica. Per sort, la meva escola té en compte les mancances familiar d'alguns alumnes per a que tots tinguin l'oportunitat de fer els deures, l'escola ha de plantejar alternatives per suplir aquestes mancances com pot ser l'assessorament dels pares amb la tutora.
En conclusió, defenso que sí es necessari donar deures als nens sempre i quan siguin controlats, treballas anteriorment a classe i no donar-los en excés.
miércoles, 4 de mayo de 2016
Metodologies per aplicar les TIC
Per seguir amb el tema anterior, la integració de les tecnologies dins l'aula/centre, ha cercat algunes metodologies que es poden aplicar amb l'ús de les TIC.
Com hem vist al tema 4, el "Flippe Classrom" és una d'ella, però no l'única. Avui en vull explicar dues que em van resultar interessants: La gamificació educativa i Bring Your Own Devices.
Com ens explica la pàgina web "Sobre Plantalles"
El principal objectiu de la Gamifiació Educativa és facilitar la consecució dels objectius plantejats. És una tendència que es basa a aplicar les dinàmiques i normes de joc a les activitats d'aprenentatge, amb altres paraules, és una tècnica d'aprenentatge que duu la mecànica dels jocs a l'àmbit educatiu per obtenir uns millors resultats. Té un caràcter lúdic perquè s'aprèn de forma divertida.
També defensa que " Més enllà de la tendència en màrqueting, la gamificació en l’aprenentatge podria ser un pont entre la motivació i l’autorrealització(...) És evident que es pot usar la gamificació per fer que les persones fidelitzin amb una marca i en comprin més productes però també pot ser un detonador per començar a entendre i apreciar la naturalesa de l’aprenentatge, que és educació i formació de persones crítiques i competents."
Amb aquesta tècnica s'usa de forma controlada el joc, s'incorporen elements propis dels jocs com poden ser les medalles, nivells, punts,... Es redissenya un procés d'aprenentatge com si fos un joc i crec que motiva als alumnes a aprendre més, sobretot si esteim en aquesta societat on els videojocs s'han posar molt de moda entre els nens i adolescents, és una estratègia que pot funcionar molt bé si s'aplica de forma correcta.
Aquí tenim un gran exemple on un professor de Canadà aplica un joc fet per ell mateix dins la seva classe de química: https://www.youtube.com/watch?time_continue=123&v=Xeew6ihRJsY
L'altre tècnica és BYOD.
Teachradar ens ho explica: Aquesta, com diu el seu nom, permet l'ús de qualsevol dispositiu a l'aula, els alumnes poden portar-los ja i fer diferents activitats, ja siguin mòbils, ordinadors, tabletes o altres. Les seves principals característiques són l'adaptació de l'alumnat ( no s'obliga a dur un dispositiu en concret, sinó el que tengui a ca seva, així no exclouen a ningú si per exemple té faltes de recursos) i és flexible ( com hem dit, no demana un únic patró).
Alguns exemples d'eines BYOD poden ser la creació de documents, emmagatzematges en el núvol, els ebooks, o aprendre apunts entre d'altres. El seu objectiu és incorporar les noves tecnologies i realitzar activitats a partir d'elles que abans es feien de forma convencional.
Referències:
Sánchez,J. (11 de març de 2015) Gamificació a les aules: Class Craft - Shawn Young (Canadà). Recuperat dia 2/05/2015. Vídeo agafat de Youtube: https://www.youtube.com/watch?v=Xeew6ihRJsY
SobrePantalles(2014) Gamificació i aprenentatge: un nou paradigma?. Recuperat dia 2/05/2016, des de http://www.sobrepantalles.net/2014/03/gamificacio-i-aprenentatge-un-nou-paradigma/
Teachradar, the home of technology. What is BYOD and why is it important?. Recuperat dia 2/05/2016 des de http://www.techradar.com/news/computing/what-is-byod-and-why-is-it-important--1175088
lunes, 2 de mayo de 2016
Les eines TIC dins l'aula
En les meves pràctiques, personalment m'ha tocat una tutora que mai utilitza les TIC dins la seva aula. Amb la meva presència l'hi he ensenyat diverses coses: Utilitzar la pissarra digital ( que tenim a l'aula i mai l'encenia a part de posar vídeos o imatges cercant pel Google a través de l'ordinador, és a dir, només usava el projector, no la pissarra en si), pàgines web educatives com "Mundo Primária" que les usàvem per aprendre, repassar, i reforçar diferents àmbits ( comprensió lectora, comprensió oral, ortografia..) a l'hora d'ordinadors, etc.
El que vull dir, és que, si volem que l'escola sigui innovadora ensenyant i usant les TIC, és un procés molt complet que necessita temps. Dotar de mitjans als centres només és el primer pas (La fase de l'accés, segons l'article de Jordi Adell "Noves tecnologies, velles pedagogies"), tenir mitjans tecnològics no significa que sigui innovadora, ja que moltes vegades tenen aquestes noves tecnologies però s'usen les velles pedagogies, com és el meu cas, on la tutora usa la pissarra digital com si fos una pissarra convencional, les usen de la mateixa manera. Per tant, les TIC no canvien gens si nosaltres com a docents no volem que canviïn.
Per tant, per aplicar les TIC en els centres, no només es requereix equipament, sinó també la formació del professorat: Els mateixos docents han de tenir uns coneixements mínims al volant d'aquest tema, les seves possibilitats, activitats que poden fer, el seu funcionament, com aplicar-les a l'aula... El model TPACK, "Coneixements Tècnic Pedagògic del Contingut" és un model que indica els tipus de coneixement que ha de tenir un professor per integrar les noves tecnologies de forma correcta a l'ensenyament que imparteix, són tres:
A més, els tres sabers es relacionen entre ells:
Imatge agafada de: http://ictevangelist.com/technological-pedagogical-and-content-knowledge/
Per integrar bé la tecnologia a l'ensenyança es necessaria la combinació dels tres coneixements però sempre tening en compte el context a on s'aplica, per aconseguir un model docent ideal.
Però a part de la bona formació del professorat i tenir l'equipació necessària, també hem de tenir alguns altres factos en compte:
En conclusió, les TIC són una oportunitat per a la innovació didàctica i si les assimilam a un concepte tradicional de l'ensenyament no s'avança, d'aquesta manera es desaprofiten les seves possibilitats i avantatges. Per una bona integració, com diu Jordi Adell, s'han de passar diverses fases: Accés (dotació de mitjans), Adopció (És on es troba la meva tutora: Tenir els recursos però usar-los igual que abans), Adaptació ( Integrar la tencnologia dins la planificació, li donam uns objectius), Apropiació ( Feim les tecnologies de la nostra propietat, les usam com una eina més) i la Invenció ( Usam i adaptam les TIC a qualsevol context que ens trobem). Com he dit, el pas per anar d'una fase a una altra, requereix temps, és a dir, és un procés gradual, liderat i transversal.
Referències:
Adell,J. (2005) Noves tecnologies, velles pedagogies. 10 anys de les Jornades Maria Rúbies de recerca e innovació educatives, recull de ponències. pàg. 189-197. Recuperat dia 02/05/2016 des de http://www.fce.udl.cat/Jornades/adell.pdf
El que vull dir, és que, si volem que l'escola sigui innovadora ensenyant i usant les TIC, és un procés molt complet que necessita temps. Dotar de mitjans als centres només és el primer pas (La fase de l'accés, segons l'article de Jordi Adell "Noves tecnologies, velles pedagogies"), tenir mitjans tecnològics no significa que sigui innovadora, ja que moltes vegades tenen aquestes noves tecnologies però s'usen les velles pedagogies, com és el meu cas, on la tutora usa la pissarra digital com si fos una pissarra convencional, les usen de la mateixa manera. Per tant, les TIC no canvien gens si nosaltres com a docents no volem que canviïn.
Per tant, per aplicar les TIC en els centres, no només es requereix equipament, sinó també la formació del professorat: Els mateixos docents han de tenir uns coneixements mínims al volant d'aquest tema, les seves possibilitats, activitats que poden fer, el seu funcionament, com aplicar-les a l'aula... El model TPACK, "Coneixements Tècnic Pedagògic del Contingut" és un model que indica els tipus de coneixement que ha de tenir un professor per integrar les noves tecnologies de forma correcta a l'ensenyament que imparteix, són tres:
- Contingut (QUÈ es vol ensenyar),
- Pedagogia (COM s'ensenyarà) i
- Tecnologia (USAR les tecnologies per fer-ho, quines eines).
A més, els tres sabers es relacionen entre ells:
Imatge agafada de: http://ictevangelist.com/technological-pedagogical-and-content-knowledge/
Per integrar bé la tecnologia a l'ensenyança es necessaria la combinació dels tres coneixements però sempre tening en compte el context a on s'aplica, per aconseguir un model docent ideal.
Però a part de la bona formació del professorat i tenir l'equipació necessària, també hem de tenir alguns altres factos en compte:
- Ha d'estar establert al currículum
- Fer activitats que integrin les TIC dins classe (Ús de Webquests, "Caza del tesoro",...)
- Organització escolar: Compromís de tot el centre.
En conclusió, les TIC són una oportunitat per a la innovació didàctica i si les assimilam a un concepte tradicional de l'ensenyament no s'avança, d'aquesta manera es desaprofiten les seves possibilitats i avantatges. Per una bona integració, com diu Jordi Adell, s'han de passar diverses fases: Accés (dotació de mitjans), Adopció (És on es troba la meva tutora: Tenir els recursos però usar-los igual que abans), Adaptació ( Integrar la tencnologia dins la planificació, li donam uns objectius), Apropiació ( Feim les tecnologies de la nostra propietat, les usam com una eina més) i la Invenció ( Usam i adaptam les TIC a qualsevol context que ens trobem). Com he dit, el pas per anar d'una fase a una altra, requereix temps, és a dir, és un procés gradual, liderat i transversal.
Referències:
Adell,J. (2005) Noves tecnologies, velles pedagogies. 10 anys de les Jornades Maria Rúbies de recerca e innovació educatives, recull de ponències. pàg. 189-197. Recuperat dia 02/05/2016 des de http://www.fce.udl.cat/Jornades/adell.pdf
jueves, 28 de abril de 2016
Un problema en la pràctica
En el meu Projcte de Millora del Centre, estic realitzant cada dia jocs a l'hora del pati en el poliesportiu per tots aquells alumnes que hi vulguin participar, dóna igual l'edat, dels 6 als 12 anys.
El passat dia hi va haver un cas d'un nen que es diu Jesús (nom inventat). Aquest, és el nen més problemàtic de l'escola, té molts problemes familiars i no s'ha criat en un bon entorn, no es duu gaire bé amb els seus companys, té molts problemes de conducta. Per exemple, no participa en les classes a l'hora de fer taller sinó que actua com a "ajudant de taller" de la seva tutora, per així terni-lo vigilat.
Doncs, un dia, va venir a l'hora del pati per jugar amb nosaltres. Quan el vaig veure, em vaig preocupar bastant, tenia por que fes alguna cosa i jo, en estar sola, no saber com reaccionar. Però no podia dir-li que no perquè aquest projecte és obert per a tothom, a més, no tenia raons per fer-lo fora, encara no havia fet res i tenia l'esperança que es portés bé, no m'agrada jutjar les persones abans de conèixer-les o sense tenir proves empíriques, així que vaig decidir esperar i observar.
Desgraciadament, les meves expectatives no es van complir, en ser tan gran i prepotent, sobretot competitiu, jugava en forma bruta, sense fer cas a les normes, no tenia en compte que juntament amb ell, hi havia nins molt més petits. Fins i tot li va donar una capada a la cara a un nen de la meva classe, fent-li un tall al llavi inferior, però no vaig poder veure si ho va fer a propòsit o va ser un accident, perquè en ser tants i només jo vigilant, nens preguntant-me coses... No tenia ulls per tot. Igualment, em a saber molt de greu no haver estat atenta, perquè no el podia culpar i renyar-lo si no ho vaig veure.
Tampoc em feia cas si li deia que no agafés el material, igualment ho feia: Agafava pilotes en un joc que no l'utilitzàvem i les començava a tirar pel poliesportiu, fent caure objectes i fent cas omís als meus avisos "Jesús arreplega el que has tirat" "Jesús enfonya la pilota"... Actuava com si no existís i se'n va anar sense fer-me cas. No vaig tenir més remei que parlar amb la meva tutora i comentar-li lo succeït, pactant un acord en què si un altre dia venia a jugar, ella també vindria per ajudar-me.
Desgraciadament, les meves expectatives no es van complir, en ser tan gran i prepotent, sobretot competitiu, jugava en forma bruta, sense fer cas a les normes, no tenia en compte que juntament amb ell, hi havia nins molt més petits. Fins i tot li va donar una capada a la cara a un nen de la meva classe, fent-li un tall al llavi inferior, però no vaig poder veure si ho va fer a propòsit o va ser un accident, perquè en ser tants i només jo vigilant, nens preguntant-me coses... No tenia ulls per tot. Igualment, em a saber molt de greu no haver estat atenta, perquè no el podia culpar i renyar-lo si no ho vaig veure.
Tampoc em feia cas si li deia que no agafés el material, igualment ho feia: Agafava pilotes en un joc que no l'utilitzàvem i les començava a tirar pel poliesportiu, fent caure objectes i fent cas omís als meus avisos "Jesús arreplega el que has tirat" "Jesús enfonya la pilota"... Actuava com si no existís i se'n va anar sense fer-me cas. No vaig tenir més remei que parlar amb la meva tutora i comentar-li lo succeït, pactant un acord en què si un altre dia venia a jugar, ella també vindria per ajudar-me.
Però durant aquesta situació em vaig sentir impotent, què havia de fer? Anar-lo a cercar i dir-li que aixequés el que havia tirat del terra amb la pilota? Avisar a la seva tutora? No sabia com actuar i vaig fer el que no havia de fer: aixecar-ho jo.
Reflexionant em vaig adonar que durant tota la carrera, cap assignatura ens ha ensenyat sobre COM actuar en aquests tipus de situacions, conflictes a l'aula, contestacions d'alumnes, què fer... Sembla com si ho volguessin ocultar, com si realment no passés però realment està present, no només en aquest cas i en aquesta escola, sinó a moltes altres i casos pitjors.
Vull dir que una bona formació del professorat seria molt útil per frenar casos d'aquests, saber controlar la situació, perquè com ha passat aquí, en Jesús actua d'aquesta manera, un professor pot actuar com jo (normalitzant la situació), un altre el pot castigar, l'altre fer un petit avís, passar del tema... Cada professor actua segons la seva experiència i valors o com li sembla que és correcte i això per en Jesús no és gens bo, agafa l'idea que faci el que faci serà tractat de diferents maneres, és a dir, no sap que si fa alguna cosa malament tindrà conseqüències, perquè cada vegada que ho faci, el tractaran de maneres diferents.
Les dinàmiques
És important aplicar dinàmiques ? Quins beneficis hi podem treure?
Hi ha diferents dinàmiques que es poden aplicar segons els objectius que es volen aconseguir, per exemple, hi ha dinàmiques per aprendre a resoldre conflictes, per millorar la cooperació, per afavorir la inclusió, etc. Les dinàmiques són activitats/estratègies que aplica el docent a l'aula per aconsguir els objectius plantejats alrededor d'una temàtica.
En les diferents lectures penjades a l'assignatures, puc entendre les dinàmiques de grup com uns recursos/estratègies, que volen aconseguir millorar el funcionament i les relacions dels membres que el formen, és a dir, crear un bon clima dins l'aula basat en la cooperació, respecte, ajuda mútua...
Crec que és molt important aplicar dinàmiques, com podem ser les de cohesió de grup, perquè tenir un grup unit és imprescindible per tenir un bon clima d'aula. A través d'aquestes dinàmiques els alumnes es poden conèixer més entre sí, fer noves amistats perquè poden observar que altres companys tenen els mateixos gusts entre ells, les característiques de cada un, com són, veure-se com una petita comunitat on tots contribueixen de diferents maneres, perquè no tots són iguals.
De les diferents activitats de cohesió m'ha agradat molt "La maleta". És una activitat per conèixer les habilitats i interessos dels alumnes. Consisteix en què cadascú d'ells ha de portar una maleta, en la qual hi hagi objectes que donin a conèixer els seus interessos i gustos personals que hauran de mostrar a la resta dels seus companys a hora de classe.
Crec que és una activitat que pot ser molt interessant pels nens, que pot cridar molt la seva atenció perquè el protagonista és un company seu i tothom està intrigat sobre el que hi ha dins la maleta. A més, és una manera de poder conèixer els companys fent-se enfora de les típiques entrevistes en parelles i pot potenciar la seva creativitat pensant objectes que els puguin definir, és més, fins i tot és una oportunitat per conèixer-se millor a ells mateixos.
En aquesta pàgina he trobat un munt de dinàmiques per treballar a classe, a cada una d'elles t'explica diferents activitats amb les característiques, materials necessaris, temps que dura... L'he trobat molt útil com a recurs: http://projectes.escoltesiguies.cat/creixemjugant/estatic/cohesio-grupal
Referències
Minyons, escoltes i guies de Catalunya. Creixem jugant, cohesió grupal. Recuperat dia 28-04-2016 des de http://projectes.escoltesiguies.cat/creixemjugant/estatic/cohesio-grupal
domingo, 24 de abril de 2016
Flipped Classroom
De totes les estratègies metodològiques que he vist en el bloc 4 de l'assignatura, sobre les lectures, n'hi ha una que em crida molt l'atenció i la trob molt inusual: La Flipped Classroom.
El seu nom significa "Clase invertida" i és exactament el que fa. Nosaltres estem acostumats a anar a classe perquè ens ensenyin coneixements, conceptes, teories... i després en acabar la lliçó esperam els deures, activitats i tasques per fer-les a casa. Aquesta estratègia metodològica és el contrari: La teoria no la dona el professor a la classe, sinó que tu mateix la veus des de casa, mentre que les activitats es fan a classe. Això s'aconsegueix amb l'ajuda del professor, que proporciona als alumnes recursos, enllaços, i materials audiovisuals com poden ser vídeos o podcasts (gravacions) de no més de 5 minuts on s'hi presenta la temàtica, idees principals o conceptes fonamentals de la unitat didàctica a treballar. Aquests mateixos materials poden estar creats pel mateix professor o els pot agafar a través de la xarxa i els alumnes el poden visualitzar en el seu ritme, gastant el temps necessari per a cada un. Per tant, es romp amb 'l'esquema tradicional d'ensenyament, fent que els estudiants accedeixen a la informació des de casa i les activitats es realitzin a l'aula, creant unes classes més actives i participatives on ells mateixos són responsables del seu aprenentatge.
Aquesta estratègia, a part d'anar a contracorrent de l'ho tradicional, també afavoreix a l'atenció a la diversitat. Com? Sovint la majoria d'alumnes presenten problemes quan a casa intenten fer les activitats, a l'hora d'aplicar la teoria a la pràctica, i això no els permet avançar, fins i tot demanen ajuda a persones externes com poden ser la seva família, amics, companys de classe... i no saben la resposta. Per tant, amb el Flipped Classroom aquests problemes desapareixen perquè el docent no envia activitats per fer a casa, sinó coneixements, deixant el temps de classe per fer les activitats de forma conjunta. Aquest fet fa que el professor pugui atendre les dificultats dels seus alumnes de forma més individualitzada, poder ajudar-los i veure a quin àmbit fallen més, i de part dels alumnes, tenen ajuda per seguir endavant i no quedar-se estancats, afavorint el seu procés d'aprenentatge.
A més, a dins la classe es crea un ambient col·laboratiu a l'aula perquè l'estudiant és ajudat pel professor i els seus companys, també ell pot ajudar a altres, s'estableix un clima de col·labració, d'ajuda mútua.
Crec que en aquesta assignatura" 2139 - Atenció a l'Alumnat amb Necessitat Específica de Suport Educatiu a l'Escola" es duu a terme un poc aquesta estratègia perquè la mestra ens penja articles, recursos, power points... per mirar-nos a casa i després comentar els dubtes a classe o fer activitats en grup sobre l'ho treballat des de casa com la creació de mapes conceptuals sobre les lectures, fer un kahoot grupal... Encara que jo ho faig a distància i no ho pugui viure en primera persona.
Per acabar, vull aprofitar aquesta ocasió per posar un exemple de Flipped Classroom que vàrem
elaborar jo i els meus companys el primer quatrimestre d'aquest curs en l'assignatura de
22122 - Mitjans i Recursos Tecnològics en el Procés d'Ensenyament -Aprenen. en l'EP sobre el concepte de "Competència Digital". Aquí està l'enllaç: https://www.powtoon.com/online-presentation/ceBRaiT4yXh/competencia-digital/
Imatge que resumeix de forma visual el Flipped Classroom:
Referències:
Molés,J., i Monferre,L. (2014) Experiències didàctiques i treballs pràctics: Flipped Classroom al laboratori. Ciències: revista del professorat de ciències de Primària i Secundària. Nº 27, pàg 9-14.
Recuperat dia 24-04-2016 des de http://www.raco.cat/index.php/Ciencies/article/view/275746/363710
El seu nom significa "Clase invertida" i és exactament el que fa. Nosaltres estem acostumats a anar a classe perquè ens ensenyin coneixements, conceptes, teories... i després en acabar la lliçó esperam els deures, activitats i tasques per fer-les a casa. Aquesta estratègia metodològica és el contrari: La teoria no la dona el professor a la classe, sinó que tu mateix la veus des de casa, mentre que les activitats es fan a classe. Això s'aconsegueix amb l'ajuda del professor, que proporciona als alumnes recursos, enllaços, i materials audiovisuals com poden ser vídeos o podcasts (gravacions) de no més de 5 minuts on s'hi presenta la temàtica, idees principals o conceptes fonamentals de la unitat didàctica a treballar. Aquests mateixos materials poden estar creats pel mateix professor o els pot agafar a través de la xarxa i els alumnes el poden visualitzar en el seu ritme, gastant el temps necessari per a cada un. Per tant, es romp amb 'l'esquema tradicional d'ensenyament, fent que els estudiants accedeixen a la informació des de casa i les activitats es realitzin a l'aula, creant unes classes més actives i participatives on ells mateixos són responsables del seu aprenentatge.
Aquesta estratègia, a part d'anar a contracorrent de l'ho tradicional, també afavoreix a l'atenció a la diversitat. Com? Sovint la majoria d'alumnes presenten problemes quan a casa intenten fer les activitats, a l'hora d'aplicar la teoria a la pràctica, i això no els permet avançar, fins i tot demanen ajuda a persones externes com poden ser la seva família, amics, companys de classe... i no saben la resposta. Per tant, amb el Flipped Classroom aquests problemes desapareixen perquè el docent no envia activitats per fer a casa, sinó coneixements, deixant el temps de classe per fer les activitats de forma conjunta. Aquest fet fa que el professor pugui atendre les dificultats dels seus alumnes de forma més individualitzada, poder ajudar-los i veure a quin àmbit fallen més, i de part dels alumnes, tenen ajuda per seguir endavant i no quedar-se estancats, afavorint el seu procés d'aprenentatge.
A més, a dins la classe es crea un ambient col·laboratiu a l'aula perquè l'estudiant és ajudat pel professor i els seus companys, també ell pot ajudar a altres, s'estableix un clima de col·labració, d'ajuda mútua.
Crec que en aquesta assignatura" 2139 - Atenció a l'Alumnat amb Necessitat Específica de Suport Educatiu a l'Escola" es duu a terme un poc aquesta estratègia perquè la mestra ens penja articles, recursos, power points... per mirar-nos a casa i després comentar els dubtes a classe o fer activitats en grup sobre l'ho treballat des de casa com la creació de mapes conceptuals sobre les lectures, fer un kahoot grupal... Encara que jo ho faig a distància i no ho pugui viure en primera persona.
Per acabar, vull aprofitar aquesta ocasió per posar un exemple de Flipped Classroom que vàrem
elaborar jo i els meus companys el primer quatrimestre d'aquest curs en l'assignatura de
22122 - Mitjans i Recursos Tecnològics en el Procés d'Ensenyament -Aprenen. en l'EP sobre el concepte de "Competència Digital". Aquí està l'enllaç: https://www.powtoon.com/online-presentation/ceBRaiT4yXh/competencia-digital/
Imatge que resumeix de forma visual el Flipped Classroom:
National Math + Science Intiative Blog: The four pillars of flipping the classroom.
Referències:
Molés,J., i Monferre,L. (2014) Experiències didàctiques i treballs pràctics: Flipped Classroom al laboratori. Ciències: revista del professorat de ciències de Primària i Secundària. Nº 27, pàg 9-14.
Recuperat dia 24-04-2016 des de http://www.raco.cat/index.php/Ciencies/article/view/275746/363710
Huneycutt, T. ( 1 de novembre de 2013) National Math + Science Intiative Blog: The four pillars of flipping the classroom. Recuperat dia 24-04-2016 des de http://www.nms.org/Blog/TabId/58/PostId/200/the-four-pillars-of-flipping-the-classroom.aspx
jueves, 21 de abril de 2016
Els tallers
En el meu centre de pràctiques, el CEIP Margalida Florit, es du a terme l'estratègia metodològica dels tallers. Aquests, no es proposen per treballar continguts que ja es fan a les aules, sinó que s'entenen com a un tipus d'organització que permet fer activitats amb un grup reduït d'alumnes, per aquest motiu no es poden treballar dins l'aula amb tot el grup classe.
La mestra és la que proposa les diferents activitats que es faran en el taller al llarg d'un nombre de sessions seguides, per tant, té la funció de assegurar-se una continuïtat i coherència entre les sessions.
Des de fa poc, jo mateixa m'estic encargant de la realització del taller de Cartró art, consisteix en fer manualitats principalment amb cartró, sobretot els tubs de vàter o de cuina, juntament amb altres materials com la pintura, ferratines, papers de seda, i altres elements.
Des del meu punt de vista permeten treballar aspectes que es fa difícil fer-ho a nivell d'aula pel tipus d'organització que proposen, pots controlar més el grup i realitzar tasques més complexes. A part, és una manera de poder implicar a les famílies en l'aprenentatge dels seus fills perquè estan convidats a participar-hi per ajudar a tot el grup.
La mestra és la que proposa les diferents activitats que es faran en el taller al llarg d'un nombre de sessions seguides, per tant, té la funció de assegurar-se una continuïtat i coherència entre les sessions.
Els tallers proposats per aquest any, giren en relació a l'art, manualitats, cultura i reciclatge. La seva funció és potenciar la creativitat dels alumnes així com les seves destreses manuals, imaginació, coneixements i conscienciar-los que es poden fer manualitats amb materials reciclats, vindria a ser l'assignatura de plàstica. Hi trobam sis tallers:
- Cartró art: Manualitats amb cartró.
- Eco art: Manualitats utilitzant material 100% reciclats.
- Cream art: Pinten i dibuixen amb les mans.
- Art pintor: Aprenen alguns dels pintors més importants i utilitzen les seves tècniques per pintar.
- Dibuixam :Realització de diferents dibuixos a un paper, usant diferents materials com ceres, llapis, retoladors, pintures de llenya...
- Ciutadella art: Aprenen els monuments històrics més importants de ciutadella, els dibuixen i els van a veure en directe en el poble.
Els alumnes tan de primer com segon curs, es reparteixen entre aquests tallers, mesclant els grups, per tant, a cada taller hi trobam nens de 6 i 7 anys mesclats. Cada trimestre es canvien a un altre taller de la llista on s'hi fan diferents activitats i persegueixen altres objectius. Els professors que els imparteixen són tots els de primer cicle, influït el de religió i una mestra de suport.
Des de fa poc, jo mateixa m'estic encargant de la realització del taller de Cartró art, consisteix en fer manualitats principalment amb cartró, sobretot els tubs de vàter o de cuina, juntament amb altres materials com la pintura, ferratines, papers de seda, i altres elements.
Des del meu punt de vista permeten treballar aspectes que es fa difícil fer-ho a nivell d'aula pel tipus d'organització que proposen, pots controlar més el grup i realitzar tasques més complexes. A part, és una manera de poder implicar a les famílies en l'aprenentatge dels seus fills perquè estan convidats a participar-hi per ajudar a tot el grup.
Algunes de les dificultats que m'he trobat ha estat la diferència d'edat i la mescla dels diferents grups: 1rA, 1rB, 2nA i 2nB. Encara que només es duguin un any, la diferència es brutal, els més petits necessiten molta més ajuda, amb diferència, que els altres, i he notat que és més complicat posar ordre que a la classe normal. Tot i així, és un taller que m'agrada molt fer perquè m'encanten les manualitats i m'ocurreixen moltes idees per ensenyar-lis.
sábado, 16 de abril de 2016
Com puc resoldre conflictes dins l'aula?
Durant el meu període de pràctiques ja m'he enfrontat a diverses situacions conflictives dins l'aula. Encara que no consider que el meu grup sigui molt problemàtic, sempre sorgeixen alguns problemes entre ells i venen a jo per explicar-me el que ha passat i per consegüent, esperen a què jo actuï. Però com ho faig si no sé com fer-ho? Majoritàriament els problemes són de poc nivell, baixa importància, ( des del meu punt de vista adult ) però que per a ells sí suposa un problema greu que necessita intervenció i, en canvi, d'altres més elevats. Estic parlant de casos com: " El meu company s'ha colat davant jo a la fila " o " En Pep no vol deixar-me la pintura" fins a " Na Àngels m'ha pigat ". Sigui com sigui, jo com a docent he d'intervenir i moltes vegades no sé com actuar davant aquestes situacions per la meva falta d'experiència.
El conflicte és inherent a la condició humana. És important afrontar-los i intentar resoldre'ls al moment en què es produeixen i no esperar que es resolguin per si mateixos o que el temps s'encarregui de resoldre'ls. Si es perllonguen en el temps, aquests seguiran augmntant i afectaran, no només a les persones implicades en un pri-mer moment, sinó que es projectarà en les relacions d'altres membres de la comunitat.
Segons "Resolución de conflictos en las aulas: un análisis desde la Investigación-Acción" on fa un estudi on ha agafat dades sobre conflicts i conductes dins l'aula, ens diu:
"- Conductas disruptivas: hacerse el gracioso, provocar ruidos, levantarse continuamente y hacer preguntas absurdas.
- Conductas indisciplinadas: hablar sin pedir permiso, correr por el pasillo, empujar, ensuciar o tirar cosas por la clase, empujar en la fila y comer en clase.
- Desinterés académico: no traer hechos los deberes de casa.
- Conductas antisociales: decir mentiras. "
Així que, fent recerques per internet, he trobat diverses estratègies i consells: Segons Celia Mª Ruiz, algunes idees sobre com podem solucionar conflictes que es produeixin a l'aula d'una forma justa i comprensiva
El conflicte és inherent a la condició humana. És important afrontar-los i intentar resoldre'ls al moment en què es produeixen i no esperar que es resolguin per si mateixos o que el temps s'encarregui de resoldre'ls. Si es perllonguen en el temps, aquests seguiran augmntant i afectaran, no només a les persones implicades en un pri-mer moment, sinó que es projectarà en les relacions d'altres membres de la comunitat.
Segons "Resolución de conflictos en las aulas: un análisis desde la Investigación-Acción" on fa un estudi on ha agafat dades sobre conflicts i conductes dins l'aula, ens diu:
"- Conductas disruptivas: hacerse el gracioso, provocar ruidos, levantarse continuamente y hacer preguntas absurdas.
- Conductas indisciplinadas: hablar sin pedir permiso, correr por el pasillo, empujar, ensuciar o tirar cosas por la clase, empujar en la fila y comer en clase.
- Desinterés académico: no traer hechos los deberes de casa.
- Conductas antisociales: decir mentiras. "
Així que, fent recerques per internet, he trobat diverses estratègies i consells: Segons Celia Mª Ruiz, algunes idees sobre com podem solucionar conflictes que es produeixin a l'aula d'una forma justa i comprensiva
- La assertivitat
- Role-Playing
- Economia de fitxes
- Assemblees col·lectives
De totes elles la que m'ha cridat més l'atenció i des del meu punt de vista personal, pot funcionar més bé que les altres és l'Assemblea col·lectiva per resoldre conflictes perquè és una pràctica educativa que tracta de compartir amb els altres companys el conflicte que s'ha produït a classe i entre tots es reflexiona, debat i expressen les seves idees i opinions sobre aquest, arribant a una solució comuna, per tant, la manera de resoldre aquests mateixos conflictes els hi serveix com a model si es troben davant una situació diferent, sabent com actuar d'una manera correcta. També, amb l'assemblea, els alumnes es fan més conscients dels seus propis actes, pensant amb les conseqüències que poden ocasionar.
L'objectiu d'aquesta pràctica és fer conèixer als alumnes les conseqüències que poden tenir el seus actes, reflexionar antes d'actuar, evitar conflictes, mostrar exemples per solucionar-ho... A més, pot ser una gran ajuda per aquells alumnes tímids que no volen queixar-se per por a la burla. Per tots aquests motius dits ara i anteriorment crec que és molt bona estratègia per aplicar dins una classe, sigui quina sigui l'edat dels alumnes,
Lo important és aplicar diverses estratègies per resoldre conflictes, cada una d'elles funcionará millor o pitjor segons les característiques del grup, però l'objectiu és reduïr els possibles problemes que es puguin ocasionar, donar a entendre pautes als alumnes sobre formes de com actuar davant situacions problemàtiques i quina és la millor manera, perquè en una classe sempre ens hi trobarem conflictes per resoldre i nosaltres com a docents, hem d'estar preparats.
Bibliografia:
Ruiz, Celia. (2011). Conflictos en el aula, ¿Cómo actuar?. Revista digital: Innovación y experiencias educativas. Nº 40. (Consultat dia 16-04-2016) http://www.csi-csif.es/andalucia/modules/mod_ense/revista/pdf/Numero_40/CELIA%20M_RUIZ_1.pdf
Pérez, V., Amador,L. i Vargas,M.(2011) "Resolución de conflictos en las aulas:
un análisis desde la Investigación-Acción"Pedagogía social: revista interuniversitaria. Nº 18, 99-114. (Consultat dia 16-04-2016) https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=3430407
domingo, 10 de abril de 2016
La normalització
Mirant vídeos per internet en vaig trobar un que reflecteix un problema social d'una forma que vaig trobar original i "divertida" però amb un gran missatge final, és aquest, fet per la Producció Prevent:
Crec que el concepte principal que vol transmetre és a dificultat d'aconseguir la normalització d'aquelles persones, en aquest cas discapacitades, dins la societat.
La normalització significa que s'ha de proporcionar oportunitats i ajuda per permetre un estil de vida similar al dels altres membres de la societat, significa la acceptació de les persones amb la seva deficiència amb els mateixos drets i responsabilitats. No hem de caure en l'error de què la normalització significa fer que les persones siguin normals.
Una frase que m'ha impactat molt del vídeo és aquesta: "Esta muy bien que las ciudades estén adaptadas, pero si las personas no lo están, no sirve de nada". Té tota la raó del món, pens que no tota la gent té els coneixements principals sobre una discapacitat, com mostra en el vídeo, la majoria de gent lis proporciona un excés d'ajuda que els hi fa sentir incòmodes (tractar-los com a nens petits, en el cas de l'home sord, cridar massa, ajudar a creuar a una persona cega....) perquè si en la mateixa situació en comptes de ser ells, una persona discapacitada, fos una persona sense discapacitat, no actuarien d'aquesta manera, per tant, no es senten normalitzats amb la resta, el tracte cap a ells és diferent i el que es vol aconseguir és el contrari, que sigui igual.
Està clar que aquest excés d'ajuda la gent no ho fa amb mala intenció, al revés, vol ajudar-los. Però tenen una visió errònia de la discapacitat, pensen que són diferents dels altres, necessiten ajuda per fer-ho tot, que no entenen les coses... Que són inferiors. I és aquí, en aquesta visió on hem d'actuar, com? A través de la presa de consciència, de fer-lis veure que són persones iguals que nosaltres, que hem de tractar-los igual que la resta, que si necessiten ajuda o no entenen alguna cosa ells mateixos ens ho faran saber.
Com a docents tenim aquest gran poder en les nostres mans, és importantissim transmetre aquestes idees als nostres alumnes ja des de petits, quan antes millor, perquè no adquireixin el pensament erròni que tenen els altres.
Bibliografia:
Fundación Prevent ( 22 de desembre de 2014). Lo incorrecto, una nueva mirada hacia la discapacidad. Recuperat dia 10-04-2016. Vídeo agafat de Youtube
https://www.youtube.com/watch?v=SBLiBLb23ZA
martes, 5 de abril de 2016
Tenir un fill discapacitat
Com efecte tenir un fill discapacitat en una família? Si em poso a la pell d'una dona embarassada en el moment de saber la notícia de què tindrà un fill discapacitat, com m'he pogut informar en les diverses lectures del campus, jo també entraria en un estat de shock, el nivell d'impacte sempre dependrà del nivell de la discapacitat, per exemple, per a mi no es lo mateix tenir un nen amb una discapacitat intel·lectual lleu que tenir-ne un amb osteogènesis ( malaltia dels ossos de vidre) o una paràlisi cerebral.
He trobat aquest breu vídeo: " Ante una noticia de que un hijo tendrá discapacidad, ¿Cómo superar el por qué a mi?"
Podem concloure que la presa de consciència no és una tasca fàcil i pot generar sentiments contradictoris als pares.
Aquest procés es superable perquè les famílies són resilients, és a dir, són capaces de superar situacions estressants, inesperats, d'una manera enfortida, però cada família es diferent i cada una d'elles ho superarà de forma diferent.
Dit això, no només ens enfrontam al procés d'adaptació de la discapacitat, sinó que aquest procés es dinàmic, canviant , no el podem deixar mai per tancat perquè al llarg del temps a mesura que el fill creix, la família s'enfronta a nous reptes i problemes, sobretot per preparar-lo per ser una persona autodeterminada, és a dir, tenir unes habilitats per conduir la seva vida segons els seus propis objectius, propòsits, agafar el control de la seva vida. Però per sort, la visió de tenir un nen amb unes dificultats ha millorat al llarg del temps gràcies a l'evolució de la societat, l'accepetacio de nous valors, la psicologia positiva, els recursos i ajudes que es donen... és més fàcil aconseguir la seva normalització.
Però si ara em poso dins la pell d'un docent que té un nen discapacitat dins la classe, quina relació ha de tenir amb la família? Sobretot s'ha de basar amb una bona comunicació i mai tractar la família com inexperta ni fer veure que la discapacitat del seu fill és un impediment per aprendre. Per damunt de tot hem d'ajudar-los a tenir una visió positiva, a donar la nostra mà per aplicar tècniques i estratègies per una millor escolarització del seu fill, fins i tot els podem ajudar donant-los algunes pautes per poder treballar amb ell dins la llar per consolidar els coneixements apresos, trucs, formes de comportament en diverses situacions, etc. Sobretot s'ha de valorar l'esforç del nen i no solament el resultat.
En conclusió, tenir un fill des del punt de vista familiar pot ser un problema per algunes famílies i per unes altres no tant, depèn de diferents factors com el tipus de discapacitat, el seu grau, els recursos econòmics, la relació entre la parella... No és un procés fàcil de dur, sempre et trobaràs barreres que s'hauran de superar a mesura que es fa gran. Finalment, si ho miram des del punt de vista docent dins l'aula, com a professionals som els encarregats de comunicar-ho a les seves famílies, sempre brindant ajuda i sobretot fer el màxim possible perquè l'alumne aprengui conjuntament amb els altres.
Bibliografía:
Soulé, G. (19 de juny de 2012): Ante una noticia de que un hijo tendrá discapacidad, ¿Cómo superar el por qué a mi?. Medicable. Recuperat dia 5-04-2014. Vídeo agafat de Youtube. https://www.youtube.com/watch?v=IzwkpoNuRKU
jueves, 31 de marzo de 2016
Els reagrupaments
En el meu centre hi ha un tema que ha causat molta problemàtica entre tots els docents: Els reagrupaments.
En totes les reunions de claustre que he assistit, he après que els reagrupaments significa refer un grup-classe de nou, deixant alguns alumnes en el mateix i altres posar-los a un altre grup per deixar pas a alumnes nous, creant així un grup diferent.
Des d'un punt de vista positiu, els reagrupaments ajuden als alumnes a treballar les relacions socials, ja que s'ha d'obrir a nous companys fent ús de les seves habilitats socials, fent noves amistats més allà de les que tenia prèviament, ampliant molt el seu cercle de relacions. No s'ha de veure com trencar els llaços afectius amb els seus amics perquè amb ells sempre tindran temps per jugar-hi a l'hora del pati, en nombroses activitats i fins i tot fora de l'àmbit escolar, sinó que els ajuda a entendre's amb persones diferents, afavoreix la interacció. També és positiu perquè es disgreguen possibles grups disruptius que afecten negativament dins el clima i rendiment de l'aula, o grups que són molt difícil de dur, es poden separar aquelles amistats que no duen res bo. Fins i tot iguala els grups respecte als diferents ritmes d'aprenentatge, si veiem que en una classe hi ha un nombre elevat d'alumnes amb problemes per aprendre, va molt bé que aquests es compensi amb l'altre.
Els desavantatges que pot ocasionar seria la gran feina de fer aquests reagrupaments, seguint uns criteris establits i intentar crear de nou grups compensatoris. Dur molta feina fer les diverses combinacions, elegir la més adequada i tothom li agradi. Per altra banda, hi pot haver famílies que no els hi agradés aplicar aquesta estratègia, dificultant les relacions en la comunitat educativa o com és en el meu cas, docents que tampoc hi estiguin d'acord, formant revalitats. Molts dels professors ho enfoquen d'una manera negativa, enfocant la seva visió únicament amb la feinada que donaria i les relacions que es "romprien" entre els alumnes.
Però el major problema està a elegir quan reagrupar. Quantes vegades s'ha de dur a terme al llarg de l'escolarització? Opin que si s'aplica, s'hauria de fer quan són més petits, per exemple en acabar 5è d'educació infantil o com a màxim en acabar 2n de primària. Si es fa en cursos posteriors crec que ja són massa grans i en aquestes edats ja estableixen vincles molt forts amb els seus companys.
Per concloure, damunt de tot defens que els reagrupaments només s'haurien d'aplicar quan és necessari, si un grup funciona bé, hi ha un bon clima i no hi ha cap problema no ho aplicaria. En canvi si hi ha un grup descompensat, disruptiu o hi ha problemes, sí, per tal de millorar la seva escolarització i fer un bé per a tots.
En totes les reunions de claustre que he assistit, he après que els reagrupaments significa refer un grup-classe de nou, deixant alguns alumnes en el mateix i altres posar-los a un altre grup per deixar pas a alumnes nous, creant així un grup diferent.
Des d'un punt de vista positiu, els reagrupaments ajuden als alumnes a treballar les relacions socials, ja que s'ha d'obrir a nous companys fent ús de les seves habilitats socials, fent noves amistats més allà de les que tenia prèviament, ampliant molt el seu cercle de relacions. No s'ha de veure com trencar els llaços afectius amb els seus amics perquè amb ells sempre tindran temps per jugar-hi a l'hora del pati, en nombroses activitats i fins i tot fora de l'àmbit escolar, sinó que els ajuda a entendre's amb persones diferents, afavoreix la interacció. També és positiu perquè es disgreguen possibles grups disruptius que afecten negativament dins el clima i rendiment de l'aula, o grups que són molt difícil de dur, es poden separar aquelles amistats que no duen res bo. Fins i tot iguala els grups respecte als diferents ritmes d'aprenentatge, si veiem que en una classe hi ha un nombre elevat d'alumnes amb problemes per aprendre, va molt bé que aquests es compensi amb l'altre.
Els desavantatges que pot ocasionar seria la gran feina de fer aquests reagrupaments, seguint uns criteris establits i intentar crear de nou grups compensatoris. Dur molta feina fer les diverses combinacions, elegir la més adequada i tothom li agradi. Per altra banda, hi pot haver famílies que no els hi agradés aplicar aquesta estratègia, dificultant les relacions en la comunitat educativa o com és en el meu cas, docents que tampoc hi estiguin d'acord, formant revalitats. Molts dels professors ho enfoquen d'una manera negativa, enfocant la seva visió únicament amb la feinada que donaria i les relacions que es "romprien" entre els alumnes.
Però el major problema està a elegir quan reagrupar. Quantes vegades s'ha de dur a terme al llarg de l'escolarització? Opin que si s'aplica, s'hauria de fer quan són més petits, per exemple en acabar 5è d'educació infantil o com a màxim en acabar 2n de primària. Si es fa en cursos posteriors crec que ja són massa grans i en aquestes edats ja estableixen vincles molt forts amb els seus companys.
Per concloure, damunt de tot defens que els reagrupaments només s'haurien d'aplicar quan és necessari, si un grup funciona bé, hi ha un bon clima i no hi ha cap problema no ho aplicaria. En canvi si hi ha un grup descompensat, disruptiu o hi ha problemes, sí, per tal de millorar la seva escolarització i fer un bé per a tots.
viernes, 25 de marzo de 2016
Quina és la millor opció: Desdoblar o dos docents a l'aula?
En
llegir l'article de Joan Teixidor Saballs, ens ha plantejat dues modalitats que
es poden dur a terme en un centre per millorar els aprenentatges i a l'hora,
afavorir a diversitat de l'aula per garantir una educació més inclusiva. Però
quines de les dues és l'adequada? La qui garanteix millors resultats? Hem de
tenir present que les dues són efectives si es fa un bon ús, no en hi ha cap
millor que l'altra, però jo opino que el més adequat és alternar les dues
modalitats en funció de les activitats programades o els objectius que es volen
assolir, però si m'he de decantar per una, des del meu punt de vista, la més
adequada és la docència compartida.
La
docència compartida, és a dir, la incorporació de dos mestres a l'aula, un dels
avantatges que té és que no requereix cap espai addicional a diferència dels
desdoblament, però necessita molta implicació i organització, és un procés molt
més complex i difícil. Al haver-hi dos mestres, aquests s'han de coordinar
entre ells, establir els rols que adoptarà cada un, han d'estar d'acord amb les
feines que faran, les recursos, materials que utilitzarà en cada ensenyament...
Tot això és una gran feina prèvia, però a l'hora contribueix a aprendre a ser
millor docent, depara l'oportunitat d'identificar i contrastar aspectes
indispensables per tirar endavant la tasca d'una manera compartida, tot el que
s'ha de fer, com, quan... Efecte de
manera positiva a l'experiència d'un mateix i per tant, opino que t'enriqueix
molt més que no a l'hora de fer desdoblaments, agafant únicament l'opció més
fàcil i còmode. Però així i tot, la docència compartida no sempre sorgeix com
un s'espera, depèn molt de la teva parella: la confiança que teniu, la
personalitat de cada un... Sempre s'ha d'intentar no formar parelles que en un
futur es veurà que serà una relació "tòxica", que no funcionarà.
Tenir una bona relació i comunicació es fonamental per poder dur-ho a la
pràctica, sempre tenint un rols equilibrats: no pot ser que un faci tota la feina
i l'altre se n'aprofiti o un vulgui tenir tot el poder i l'altre només és com
un ajudant. Els dos s'han de fer veure en classe i tenir uns rols clars.
Aquesta
modalitat afavoreix molt l'educació inclusiva, degut a que es vol tractar a
tots els alumnes per iguals dins la mateixa classe, responent a les seves
necessitats individuals a l'hora, sense categorització. A més, tenint un
company, un recursos humà de suport dins l'aula, facilita aquesta resposta a
les dificultats, és una ajuda complementària entre els dos a l'hora de fer
classe: Es recolzen l'un a l'altre, poden comentar les deficiències que veuen
respecte el seu company i aquest millorar-les, el fet de poder parlar amb un
company a qui no cal explicar la situació perquè l'ha viscuda i coneix el
context, permet posar-se en el lloc de l'altre i així contrastar opinions,
maneres de fer, de respondre...
En conclusió, com ja he dit abans, la millor opció és alternar les dues
modalitats: Una activitat serà millor fer-la amb gran grup amb una docència
compartida, mentre que d'altres es desenvoluparan millor en un grup reduït,
segons els objectius que vulguis aconseguir en cada una d'elles. Però fer això
en un centre docent és complicat, no impossible, i normalment es demana elegir
una de les opcions. Si en el meu cas em fessin elegir, la meva resposta seria
la docència compartida, un procés molt més complex però que aporta molt més, no
només cap a un mateix sinó també en el centre.
Bibliografia:
Teixidor,J.
(2008). Desdoblar? O dos docents a
l'aula?. Grup de Recerca en Organització de Centres.
Recuperat
de http://www.joanteixido.org/doc/dos_aula/text_provisional.pdf dia 25/03/2016
jueves, 17 de marzo de 2016
Integració vs Inclusió
El concepte d'integració i inclusió pareixen similars a primer cop d'ull, molta gent els utilitza com a sinònims, però no és així, dins cada un d'ell existeixen uns pensaments i principis diferents.
La integració defensa els criteris de justícia i igualtat. Tots els alumnes tenen dret a educar-se en un context normalitzat que asseguri una integració i participació futura en la societat. El dret a què totes les persones participin en la societat implica que aquelles que presentin alguna discapacitat no tenguin cap tipus de discriminació en cap àmbit.
S'ha de dir que la integració implica modificar les condicions i funcionament de l'escola ordinària, però es centra molt més amb el primer aspecte, així doncs, la integració traspassa una educació individualitzada i rehabilitadora pròpia de l'educació especial al context de l'escola ordinaria, de tal manera que, en la majoria de casos, no s'ha modificat la pràctica educativa de les escoles i només s'ha ajustat l'ensenyament i donat ajudes específiques als nens amb dificultats, és a dir, els alumnes amb discapacitat s'adapten a la resta de la comunitat educativa que ja existeix, no es modifica. A més, l'escola integradora els alumnes i famílies són receptors de l'acció de l'escola i a seva participació es limita a això.
La inclusió és un concepte més ampli que la integració, no hi ha un sol concepte definit i es basa amb la Declaració Universal dels Drets Humans perquè sorgeix del convenciment que el dret a l'educació és un dret humà bàsic que està en la base d'una societat més justa.
Que un escola sigui inclusiva implica que tots els nens d'una comunitat aprenguin junts, independentment de les seves condicions perquè la heterogeneïtat i diversitat es veu com una qualitat positiva per poder aprendre millor, tant adults com nens, en el seu procés d'aprenentatge, no es considera una barrera. Pretén millorar la qualitat educativa de tothom, afavorir la igualtat d'oportunitats. Tot això s'aconsegueix transformant l'organització i resposta educativa de l'escola perquè agafi a tots els nens i tenguin èxit en el seu aprenentatge.
Es basa en tres principis:
La integració defensa els criteris de justícia i igualtat. Tots els alumnes tenen dret a educar-se en un context normalitzat que asseguri una integració i participació futura en la societat. El dret a què totes les persones participin en la societat implica que aquelles que presentin alguna discapacitat no tenguin cap tipus de discriminació en cap àmbit.
S'ha de dir que la integració implica modificar les condicions i funcionament de l'escola ordinària, però es centra molt més amb el primer aspecte, així doncs, la integració traspassa una educació individualitzada i rehabilitadora pròpia de l'educació especial al context de l'escola ordinaria, de tal manera que, en la majoria de casos, no s'ha modificat la pràctica educativa de les escoles i només s'ha ajustat l'ensenyament i donat ajudes específiques als nens amb dificultats, és a dir, els alumnes amb discapacitat s'adapten a la resta de la comunitat educativa que ja existeix, no es modifica. A més, l'escola integradora els alumnes i famílies són receptors de l'acció de l'escola i a seva participació es limita a això.
La inclusió és un concepte més ampli que la integració, no hi ha un sol concepte definit i es basa amb la Declaració Universal dels Drets Humans perquè sorgeix del convenciment que el dret a l'educació és un dret humà bàsic que està en la base d'una societat més justa.
Que un escola sigui inclusiva implica que tots els nens d'una comunitat aprenguin junts, independentment de les seves condicions perquè la heterogeneïtat i diversitat es veu com una qualitat positiva per poder aprendre millor, tant adults com nens, en el seu procés d'aprenentatge, no es considera una barrera. Pretén millorar la qualitat educativa de tothom, afavorir la igualtat d'oportunitats. Tot això s'aconsegueix transformant l'organització i resposta educativa de l'escola perquè agafi a tots els nens i tenguin èxit en el seu aprenentatge.
Es basa en tres principis:
- Presència: Tots els estudiants són educats en el mateix context, és a dir, a la mateixa aula, sempre es voldrà aconseguir ensenyar a tots els alumnes junts, amb o cap dificultat, sense que cap surti fora de l'aula. ( A no ser que sigui un cas molt molt extrem)
- Participació: És la qualitat dels seus aprenentatges. No basta que el nen estigui dins la mateixa calasse que els seus companys, també ha de participar, se l'ha d'escoltar, tractar com un més.
- Progrés (Èxit): L'educació rebuda ha d'afavorir el seu aprenentatge, són els resultats en cada una de les àrees del currículum i no només amb el que s'aconsegueix en les proves o avaluacions estandaritzades.
Si em demanessin: I tu, que elegeixes, integració o inclusió? Tindria la resposta molt clara: INCLUSIÓ, perquè ofereix una educació de qualitat a tots els alumnats, accepta les diferències de cada un i l'inclou com una persona més dins la comunitat educativa, elegint sempre els recursos, estratègies, materials que millor s'adeqüin perquè sigui el seu aprenentatge dins una aula ordinària amb la resta dels seus companys.
Imatge: Fuentes,A. (14 mayo,2003). Escuelas en la nube
Bibliografia;
"Educación Inclusiva". Ministerios de Educación y Ciencia. Recuperado de:
dia 17-3-2016domingo, 13 de marzo de 2016
L'aprenentatge Cooperatiu
Una manera d'aconseguir la inclusivitat dins l'aula: L'aprenentatge Cooperatiu.
Què és l'educació inclusiva? Investigant i mirant articles per Internet, segons la defineix com: "L'educació inclusiva és el procés pel qual s'ofereix a tots els nens, sense distinció de la discapacitat, la raça o qualsevol altra diferència, l'oportunitat per continuar sent membres de la classe ordinària i per aprendre dels seus companys, i juntament amb ells, dins de l'aula”
Cal tenir en compte que per dur a terme l'aprenentatge cooperatiu s'ha de realitzar una educació inclusiva. És important, ja que aquest dos conceptes estan íntimament lligats. Com aprendria un nen a cooperar amb els altres si veu com separen als seus companys que son ''diferents''? Una de les bases del mètode cooperatiu és la de que tots els alumnes s'ajudin i aprenguin sense excloure a ningú, és a dir, que tots els alumnes participin i tinguin la mateixa igualtat d'oportunitat d'aprendre, com també es realitza mitjançant l'educació inclusiva.
Educació inclusiva i aprenentatge cooperatiu són dos conceptes diferents però estretament relacionats: les aules inclusives requereixen una estructura cooperativa de l'activitat, i educar els valors relacionats amb la cooperació exigeix que les aules siguin inclusives. Passar d'una estructura de l'activitat individualista /competitiva a una estructura de l'activitat cooperativa és un element transcendental per fer possible la inclusió de tot el alumnat en una aula comú
Així dons, l'aprenentatge cooperatiu es caracteritza per la formació de grups petits on els alumnes han de treballar en equip, de forma activa, amb una participació i que existeixi una interacció entre ells. Un punt molt important és l'acceptació de l'heterogeneïtat, ja que ho veu com un aspecte positiu i no com una barrera a l'hora d'ensenyar, la diversitat dins la classe és un punt a favor en el procés de ensenyament-aprenentatge. Per tant, afavoreix la inclusivitat dins l'aula
Amb la idea de Pujolàs (2009) dins de l'article de Pliego (2011, pp.65): " Podem definir l'aprenentatge cooperatiu com l'ús didàctic de equips reduïts d'alumnes, generalment de composició heterogènia en rendiment i capacitat, encara que ocasionalment poden ser més homogènies, utilitzant una estructura de l'activitat tal que s'assegura el màxim la participació igualitària ( perquè tots els membres de l'equip tinguin les mateixes oportunitats de participar) i s'hi potencií el màxim la interacció simultània entre ells"
Alguns mètodes per aplicar aquesta metodologia cooperativa poden ser el Jigsaw, els grups d'investigació, la tutoria entre iguals, el Read On, grups d'investigació ...Tot i això hi ha altres maneres de dur-la a terme, com per exemple, la " taula redona", el debat, coop-coop , tècnica TGT, etc.
Per tant, el princial objectiu del aprenentatge cooperatiu es que tots els membres d'un mateix equip puguin aprendre els continguts escolars donats, cada un fins el màxim de les seves possibilitats i a l'hora puguin aprendre a treballar en equip, afavorint a les seves relacions i respectar les diferencies personals que poden presentar els seus companys.
Bibliografia:
Pliego,N.(2011).El aprendizaje cooperativo y sus ventajas en la educación intercultural. Hekademos: Revista Educativa Digital. 8,63-76.( Consultat dia 13/03/2016)
http://www.hekademos.com/hekademos/media/articulos/08/05_Aprendizaje_cooperativo.pdf
Així dons, l'aprenentatge cooperatiu es caracteritza per la formació de grups petits on els alumnes han de treballar en equip, de forma activa, amb una participació i que existeixi una interacció entre ells. Un punt molt important és l'acceptació de l'heterogeneïtat, ja que ho veu com un aspecte positiu i no com una barrera a l'hora d'ensenyar, la diversitat dins la classe és un punt a favor en el procés de ensenyament-aprenentatge. Per tant, afavoreix la inclusivitat dins l'aula
Amb la idea de Pujolàs (2009) dins de l'article de Pliego (2011, pp.65): " Podem definir l'aprenentatge cooperatiu com l'ús didàctic de equips reduïts d'alumnes, generalment de composició heterogènia en rendiment i capacitat, encara que ocasionalment poden ser més homogènies, utilitzant una estructura de l'activitat tal que s'assegura el màxim la participació igualitària ( perquè tots els membres de l'equip tinguin les mateixes oportunitats de participar) i s'hi potencií el màxim la interacció simultània entre ells"
Alguns mètodes per aplicar aquesta metodologia cooperativa poden ser el Jigsaw, els grups d'investigació, la tutoria entre iguals, el Read On, grups d'investigació ...Tot i això hi ha altres maneres de dur-la a terme, com per exemple, la " taula redona", el debat, coop-coop , tècnica TGT, etc.
Per tant, el princial objectiu del aprenentatge cooperatiu es que tots els membres d'un mateix equip puguin aprendre els continguts escolars donats, cada un fins el màxim de les seves possibilitats i a l'hora puguin aprendre a treballar en equip, afavorint a les seves relacions i respectar les diferencies personals que poden presentar els seus companys.
Bibliografia:
Pliego,N.(2011).El aprendizaje cooperativo y sus ventajas en la educación intercultural. Hekademos: Revista Educativa Digital. 8,63-76.( Consultat dia 13/03/2016)
http://www.hekademos.com/hekademos/media/articulos/08/05_Aprendizaje_cooperativo.pdf
Stainback (2001). Aprendre juts per viure junts. Pla d'acció 2008-2015. Generalitat de Catalunya, Departament d'Educació: http://www.bcn.cat/imeb/pec/forum_exit/Ed.inclusiva08-15.pdf (Consultat dia 13/03/2016)
martes, 8 de marzo de 2016
La discapacitat intel·lectual
En el meu treball tractam la discapacitat intel·lectual, està classificada com a NEE a l'apartat de discapacitats, però... Què és?
La discapacitat intel·lectual no és una cosa que tenim, com els ulls blaus o un cor malalt. Tampoc no es tracta d'alguna cosa que som, com ser baix o prim... Discapacitat intel·lectual es refereix a un estat particular de funcionament que comença en la infantesa en el qual coexisteixen limitacions en la intel·ligència juntament amb limitacions en habilitats adaptatives. Com a conseqüència no podem dir "aquesta persona té discapacitat" o "aquesta persona és discapacitada", ja que la discapacitat intel·lectual no és una cosa que podem tenir o ser. (AAMR)
Segons Center for Parent Information and Resources: "La discapacidad intelectual es un término que se usa cuando una persona tiene ciertas limitaciones en su funcionamiento mental y en destrezas tales como aquéllas de la comunicación, cuidado personal, y destrezas sociales. Estas limitaciones causan que el niño aprenda y se desarrolle más lentamente que un niño típico. Los niños con discapacidad intelectual pueden tomar más tiempo para aprender a hablar, caminar, y aprender las destrezas para su cuidado personal tales como vestirse o comer"
Una altra definició : "Es caracteritza per un funcionament intel·lectual significativament inferior a la mitjana i altres deficiències en el comportament adaptatiu. Es manifesta durant el període de desenvolupament. No és una malaltia (no la podem curar ni tractar), és una condició humana" (Fundació Pere Tarrés, 2011).
Primer de tot hem de tenir molt en compte que NO ÉS una malaltia mental. Com veiem a les diferents definicions, una persona amb discapacitat intel·lectual pot costar-li més aprendre, amb un ritme més lent, però això no significa que no sigui capaç, tots ells tenen capacitats igual que la resta dels alumnes i nosaltres com a docents hem d'aconseguir els materials, recursos i estratègies adequades perquè puguin progressar, és la nostra feina que el nen aprengui amb els altres i estigui a gust en el context de l'aula. Aconseguir establir un entorn fàcil per a aquesta persona és un dels principals objectius, així tindran menys dificultats a l'hora d'aprendre perquè tindrà les ajudes necessàries per seguir i poder adaptar-se. També crec que s'ha de tractar la persona igual que els altres de la seva mateixa edat, pot tenir dificultats per aprendre però això no suposa cap raó per fer-ho, ell pot compartir les mateixes aficions, gustos, hobbys... No perquè tengui una discapacitat ha de ser diferent. A més, l'ajuda que li brindem no ha de ser excessiva, ja que donar-li tot fet no l'ajuda, hem d'aconseguir potenciar les seves capacitats i que sigui cada vegada més independent, ni tampoc molt baixa
Aquí hi deix un petit documental de 8 minuts que vaig trobar sobre un grup de voluntariats que estan ajudant a persones amb discapacitat intel·lectual conten el seu punt de vista i com és el dia a dia amb ells. . He pensat que seria millor incorporar un vídeo amb experiències reals i no d'explicacions teòriques perquè és molt diferent la teoria de la pràctica.
L’Esplai Inclusiu Campanya MCEC 2011 | 2012, Fundació Pere Tarrés: http://www.peretarres.org/arxius/mcec/campanya/Campanya-Esplai-Inclusiu.pdf
Center for Parent Information and Resources: http://www.parentcenterhub.org/repository/discapacidadesintelectuales/
Albeneda,M. (2 de juliol de 2013): Documental sobre la discapacidad intelectual. Recuperat dia 8-03-2016. Vídeo agafat de Youtbe. https://www.youtube.com/watch?v=ZUz0vQFKLlg
Suscribirse a:
Comentarios (Atom)